El Teatre Sa Societat fou divendres vespre l’escenari d’una nova edició de l’acte de commemoració del desembarcament de Rei en Jaume I a la costa de Santa Ponça l'any 1229, acte amb el qual MÉS per Calvià celebra «la fita històrica que va suposar la incorporació de Mallorca a l'àmbit polític i cultural català».

L’encarregat de pronunciar el pregó d’enguany fou Lluís Apesteguia, conseller electe al Consell de Mallorca i membre de l’executiva de MÉS per Mallorca. Durant la seva intervenció, Apesteguia manifestà que «hem de posar en valor el nostre autogovern, que malgrat les seves infinites mancances, ha fet que visquem millor, amb un Regne d'Espanya quasi sempre en contra».

Amb un discurs centrat amb el concepte de la mallorquinitat, el pregoner d’enguany també apuntà que «hem de crear una mallorquinitat útil. La gent ha de voler ser mallorquina perquè ser mallorquina ha de significar viure millor, tenir un projecte col·lectiu de justícia social, de millor finançament, de defensa del territori i el medi ambient, de radicalitat democràtica...»

L’acte comptà amb la presència dels i diputats coordinadors de MÉS per Mallorca, Bel Busquets i David Abril; del president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat; dels exregidors de l’Ajuntament de Calvià, Antoni Pellicer, Manel Suárez i Xisco Salvà; de la impulsora de l’acte, Dolors Forteza-Rei; del regidor de l’Ajuntament d’Andratx, Bernat Reus; del director insular de Joventut, Àlex Segura; i dels regidors d’Esquerra Oberta de Calvià, Alfonso Rodríguez Sánchez i Rafel Sedano, aquest darrer encarregat d’obrir l’acte i de presentar a Lluís Apesteguia.

A continuació reproduïm el discurs complet d’Apesteguia:

Calvianers i calvianeres,
mallorquins i mallorquines,
turistes que encara sou per aquí,
bon vespre a tothom, abans de res, permeteu-me donar les gràcies a l'agrupació de MÉS per Calvià i de forma molt especial al regidor i amic Rafel Sedano per haver confiat en mi avui.

Sóc un assidu d'aquest acte. Intentant recordar, crec que no he fallat mai del 2010 ençà, quan na Rosa Barceló va exercir de pregonera i encara se celebrava a la capella de Sa Pedra Sagrada. Així, i sota la protecció sempre amable de na Dolors primer i en Rafel ara, han passat els anys i els pregons, sincerament sense que mai pensàs que em tocaria a mi pronunciar-lo.

Però ja que m'heu fet confiança, esper estar-hi a l'altura. No dels pregoners il·lustres que m'han precedit, sinó almanco de les vostres expectatives.

Fa 788 anys, un rei i la seva host desembarcaren prop d'aquí. Es va iniciar una conquesta que culminà -a excepció d'uns quants focus de resistència- el 31 de desembre d'aquell mateix any, amb la presa i saqueig de Madina Mayurqa, la capital. 

S'acabava així un període -el musulmà- i se n'iniciava un altre -el cristià-, però sobretot moria un món i en naixia un de nou. A Mallorca els fets de 1229, des del 10 de setembre al 31 de desembre (ja feliçment Diada oficial), i encara més el repoblament posterior, suposen l'eliminació d'un poble i el naixement d'un de nou. 

Aquí permeteu-me recordar uns versos d'en Guillem d'Efak, en què parla del desembarcament i de la guerra que avui recordam:

Digué que aquestes fetes 
sols són per bons cristians; 
ens feu lluitar per veure 
la nostra Fe triomfant. 

Però no pensà a dir-nos, 
que darrera els penons, 
creu alçada i banderes 
venien els senyors. 

Però no pensà a dir-nos, 
no pensà a dir-nos, no, 
que d'aquesta conquesta 
entre ells faran partions. 

Tampoc no pensà a dir-nos 
que és el comerciant 
qui, amb el mar sense moros, 
farà negocis grans. 

Tampoc no pensà a dir-nos 
que sols la nostra part 
fou i és suar la terra 
que regàrem amb sang 
tant cristians com moros, 
tant moros com cristians. 

Aquesta gent que havia de suar la terra que havia regat amb la seva pròpia sang és el poble que d'una forma més o manco continuada i d'una forma més o manco homogènia s'ha vengut considerant a si mateix, fins el dia d'avui, el poble mallorquí. 

Els segles després de la conquesta la identitat mallorquina es va definir -d'una forma simplificada- per l'origen europeu, la religió cristiana, la llengua catalana, la fidelitat a un determinat rei i un sistema socioeconòmic estamental primer i senyorial-caciquil després.

Aquest esquema d'autodefinició roman vigent fins entrat el segle XX, podríem dir que fins mitjan segle XX, en què entra en crisi com entren en crisi totes les identitats col·lectives.

Quan pensava què podia aportar jo a una commemoració així, vaig pensar que en el debat sobre el sobre el canvi de la Diada vaig insistir que havia de ser una jornada per reflexionar sobre què i què volem ser els mallorquins.

Per això avui us propòs que ens plantegem:

Què és ara ser mallorquí o mallorquina? 
Com ens podem autodefinir? 
Ens podem autodefinir? 

Segueixen vigents les identitats col·lectives en el món individualitzat i globalitzat en què vivim?

L'expressió shakesperiana “to be or not to be, that is the question” (ser o no ser, aquesta és la qüestió) ha estat replantejada per alguns moviments feministes, LGTBI i de minories ètniques dels Estats Units pel clam “to belong or not to belong, that is the question” (pertànyer o no pertànyer, aquesta és la qüestió). 

Si partim de la tesi que la pròpia identitat es construeix sempre respecte l'altri, en un joc de semblances i divergències, és innegable que anam construint comunitats de semblants amb qui compartim més trets definitoris. Aquestes comunitats també s'interrelacionen entre elles amb el mateix joc de semblances i divergències i acaben constituint pobles. 

Tanmateix, és evident que els esquemes amb què plantejam aquestes identitats no poden ser els mateixos que fa cent anys, ni tan sols que fa cinquanta anys. I això especialment a una identitat amenaçada com la nostra, que no té un estat i tota la seva infraestructura creant consciència col·lectiva; no debades el “to belong or not to belong” és plantejat per feministes, grups LGTBI i minories ètniques, que tampoc interessen a la superestructura estatal, capitalista i patriarcal.

Les identitats en la globalització i la postmodernitat s'han de definir contínuament, perquè ja no existeix una solidesa, una permanença pròpia d'altres temps. Les nacions actuals no poden ser definides per qüestions transcendents als ciutadans i ciutadanes que les conformen, perquè aquests ciutadans i ciutadanes varien, es mouen, es redefineixen perquè els altres a partir dels quals es defineixen a si mateixos també varien i es mouen. 

És la modernitat líquida del sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman. 

La nova identitat mallorquina que propòs -i molts altres a més de jo-, la nova mallorquinitat que hem de construir entre tots i que el mallorquinisme social, cultural i polític hauria de tenir com a referent, és líquida perquè es produeix en un món líquid. 

No tenim les mateixes armes que identitats més potents, així que just podrem triomfar si ens adaptam millor a aquest nou món.

Ara adaptaré al nostre cas unes paraules de n'Amadeu Mesquida, un politòleg vinculat a Compromís i un dels màxims exponents de la renovació del valencianisme:

“Els nacionalismes clàssics dels estats nacionals han cercat sempre la fidelitat exclusiva i excloent dels seus ciutadans a la seva nació. Això podia tenir cert sentit en un moment històric on l’estat nacional era totpoderós. Però, què hi podem esperar ara que els estats han perdut sobirania per dalt i per baix i que els moviments migratoris s’han tornat incontrolables? Idò que els nacionalismes que demanen fidelitat exclusiva i excloent perden el sentit, perquè la pluralitat i compatibilitat d’identitats es trasllada també al terreny de les identitats nacionals”.

Avui en dia hi ha mallorquins que se senten només mallorquins, només espanyols, espanyols i mallorquins, espanyols i equatorians, marroquins, pakistanesos i mallorquins... les combinacions són infinites. Per tant la identitat nacional avui en dia té una dimensió molt més individual (sense perdre la seva dimensió col·lectiva). 

La meva tesi (que és la seva tesi) sobre la mallorquinitat líquida és bàsicament que el mallorquinisme no ha de ser qui negui o amagui aquesta pluralitat existent, ni tan sols qui la consideri un problema o un maldecap, sinó qui la tregui a la llum i la posi en valor. 

Si el mallorquinisme defensa una postura d’identitat excloent i cerca el xoc frontal amb l’espanyolisme acaba perdent, sempre, perquè l’espanyolisme té més força, més acceptació i més mitjans de nacionalització. Per contra, agafar la bandera de la pluralitat i la diversitat identitària és ser conseqüent amb la realitat de la nostra societat i és lligar-la a l’àmbit individual a l’hora que planteges l’àmbit col·lectiu com una qüestió deslligada de sentiments on prima la racionalitat i la utilitat.

Es tracta de plantejar que les identitats no tenen persones, que són les persones les que tenen identitats. Des d’aquesta concepció de la identitat, aquesta pot ser utilitzada per l’individu, utilitzada perquè l’individu li troba una utilitat, segons el lloc, el moment o el context. 

“Útil”. Aquesta és la paraula clau. 

Hem de crear una mallorquinitat útil. La gent ha de voler ser mallorquina perquè ser mallorquina ha de significar viure millor, tenir un projecte col·lectiu de justícia social, de millor finançament, de defensa del territori i el medi ambient, de radicalitat democràtica, d'administració de qualitat, de feminisme, de solidaritat, d'economia dinàmica, d'excel·lència educativa, d'interculturalitat... 

Hem de posar en valor el nostre autogovern, que malgrat les seves infinites mancances, ha fet que visquem millor, amb un Regne d'Espanya quasi sempre en contra. Si un petit autogovern ens ha servit per millorar, qui no voldria apuntar-se a un major autogovern?

Hem d'abandonar el pessimisme i l'autocrítica displicent i canviar-los per un orgull col·lectiu contagiós, constructivament crític però que posi en valor que ser mallorquí i mallorquina, que sentir-se mallorquí i mallorquina mola. 

Abans he parlat d'interculturalitat, i aquí un exemple d'orgull: és el mallorquinisme que te com un dels seus emblemes un poeta d'origen africà com és en Guillem d'Efak, i és el mallorquinisme polític que ha duit un negre -i ho dic així perquè sé que ell sap que la seva negritud té un poder simbòlic i normalitzador importantíssim- a una batlia mallorquina. Val a dir que les nostres institucions encara no són tan plurals com ho és la societat, i ho dic sense dramatisme perquè és normal que la ciutadania recentment vinguda tardi a incorporar-s'hi; però qui ho ha de fer hem de ser nosaltres, i serà millor quan abans ho facem.

Hem de crear elements col·lectius de referència col·lectiva. A més d'unes institucions i una administració pròpia que ens autocentri mentalment -aquí la meva enhorabona a la recent proposta de constituir a la fi un cos propi de policia-, hem d'autoreferenciar-nos amb qüestions que tradicionalment s'han trobat més naïfs però que tenen un abast impressionant: literatura, música, sèries, gastronomia, notícies de societat, esports i un llarg etcètera. L'existència de les seleccions esportives al País de Gal·les o Escòcia, per exemple, són uns dels pilars de la seva identitat.

Notareu que hi ha certs elements tradicionals del mallorquinisme polític i cultural que no he esmentat, com són la llengua pròpia o la història. No em malinterpreteu, consider que són cabdals, i la meva militància política en bona part neix i creix lligada a reivindicació de la llengua catalana. 

Però crec i defens que no poden exercir de pal de paller d'una mallorquinitat massiva al segle XXI. 

Evidentment són elements de cohesió comunitària importantíssims, a més d'un bagatge singular acumulat i la nostra principal aportació col·lectiva a la humanitat, i com a tal s'han de crear i impulsar les condicions que n'assegurin la pervivència, i alhora hem de fer que tothom que se senti mallorquí se senti també cridat a conèixer, emprar i estimar la llengua catalana. I, evidentment, cap passa enrere en el just procés de normalització lingüística; tot el meu suport a les valentes dones de MÉS que estan aguantant la dignitat per tal d'assegurar que qualsevol ciutadà es podrà dirigir en català a qualsevol treballador públic de la sanitat balear. No afluixeu!

També hem de convidar tothom que se senti mallorquí a conèixer la nostra història col·lectiva que ell o ella engrandeix amb la seva pròpia. No som terra de grans herois no heroïnes, o tots els que tenim són anònims, però ens han precedit moments d'èpica col·lectiva apassionants, des de les germanies a les grans mobilitzacions ecologistes, per l'autogovern o la llengua passant pels moviments obrers de primeries de segle o la resistència antifranquista.

I així, quan haguem aconseguit un sentiment de mallorquinitat massiu, una consciència col·lectiva ferma, un projecte de país il·lusionant, podrem exercir el nostre dret a la plena sobirania, que és el que ara està passant legítimament a Catalunya, poble amb qui com a MÉS hem demostrat i demostrarem la nostra solidaritat i complicitat en aquests moments difícils, perquè sempre hem estat i estarem devora els pobles que vulguin exercir la democràcia de forma pacífica i lliure. 

Com va dir Vicent Andrés Estellés, res podran contra un poble unit, alegre i combatiu i més prest que tard la República mallorquina serà un fet per tal que tothom que viu i treballa a Mallorca, tothom que viu i està a l'atur a Mallorca, tothom que ha hagut d'emigrar per a treballar fora de Mallorca però se sent mallorquí... perquè tothom visqui millor.

Voldria acabar amb dos fragments de dos poemes d'en Salvador Espriu. 

El primer és:

"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

L'altre, i per acabar, és una interpel·lació que faig meva i amb la que us invoc:

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Moltes gràcies, que visca Mallorca i que el mambo no deixi de sonar!