Bauzá, candidat a enemic del català 2014

@Mallorquín: Vas molt errat. Només francesos i espanyols tenen l'obsessió de perseguir el català (i la resta de llengües del estat que no són la seva).

@Carta d'un català nazi: Qui pateix “aldeanismo” és l'Espanya profunda, l'Espanya de la caverna hereva del colonialisme, del centralisme monolingüe i de l'imperialisme absolutista i franquista que tu i l'autor del pamflet respresentau. Vosaltres sou els aliats dels nazis, no els catalans que estimen i defensen la seva cultura. Qui ha adoctrinat i manipulat la història ha estat el nacionalisme espanyol, desesperat per demostrar que la nació catalana no existeix. Però, tanmateix, el sentiment nacional, com l'independentista, no necessita de justificacions històriques. És una qüestió de voluntat i d'expressió democràtica.

@Carta d'un català nazi: Quant a la Guerra de Successió, la interpretació del teu pamflet pretén negar dos fets evidents: 1-En primer lloc , les zones catalanoparlants (inclosa Mallorca) prengueren majoritàriament partit pels Àustries i contra els Borbons perquè aquests darrers representaven un tipus de govern centralista, mentre que els castellans s'aliaren amb els francesos. Que no hi havia unanimitat absoluta i sí veus dissidents, i quan no n'hi ha? Que hi hagués partidaris dels Àustries en zona castellana nega el fet que la Corona d'Aragó fos aliada seva i la de Castella dels Borbons? Fins i tot la historiografia francesa ho reconeix!: "Le duc de Marlborough tente quelques incursions dans les Pays-Bas mais les divergences entre alliés handicapent le général britannique. Au sud, en revanche, les armées françaises sont victorieuses à Cassano et Calcinato. Elles prennent Nice en 1705. Le point faible du dispositif franco-espagnol réside dans la Catalogne. En effet, les alliés vont utiliser les inquiétudes catalanes vis-à-vis de la centralisation des Bourbon pour s'implanter en Espagne. Une flotte britannique débarque un corps expéditionnaire sous les ordres de Peterborough à Barcelone. La ville tombe le 14 septembre 1705 puis la Catalogne se soumet". Font: http://fr.wikipedia.org/wiki/Guerre_de_succession_d%27Espagne 2-En segon lloc, que la victòria de Felip V justament implicà la supressió dels nostrs furs i la imposició de les lleis i la llengua de Castella. Per tant, si que va ser una guerra entre dues nacions que tenien una concepció diferent del que havia de ser l'estat com a espai comú de convivència (la federal contra la centralista). N'hi ha avui en dia que segui amb la mentalitat absolutista i colonialista que abans va conduir a una guerra i, avui, a un referèndum. No apreneu.

@Carta d'un català nazi: Quant a la sardana, és fals que s'inventàs al segle XIX, simplement la versió actual del ball es va popularitzar en aquesta època, cosa que no signfica en absolut que no existís abans. "Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d'oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.L'origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal. També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella propugna l'origen remot de la sardana amb les narracions de les danses en cercle, que "corresponen de ple a la cultura anatòlica" i també, "és conegut que les maneres musicals bizantina i grega vénen d'Anatòlia" concloent amb "de fet, el poble ibèric de les costes dels països catalans va conèixer danses rítmiques afins a la sardana", i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia). Cercant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya a Itàlia, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball. En el segle XIV, el rei Joan I, que era molt aficionat a la música, va arribar a mantenir en la seva cort una nombrosa «cobla» reial de joglars i ministrils, espècie de precedent de les actuals bandes municipals. Un dels instruments que integraven aquestes eren les xeremies, instruments de fusta, de tub cònic i llengüeta de canya doble. N'hi havia de diferents mides, per doblegar les veus del cor i d'aquí procedeix precisament el nom abreujat de «tible» («xeremia tible») i «tenor» («xeremia tenor») amb els quals es designen els dos tipus d'aquesta família que s'han perpetuat fins als nostres dies.[5] No és fins al segle XVI que apareix la terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana. Sardanes en un manuscrit datat a Barcelona l'any 1853 que, a més conté altres danses anomenades franzesas (Arxiu Hstòric Comarcal de Puigcerdà) Tot i que la denominació sardana com a ball apareix ja al segle XVI, no es té informació de com era aquest ball ni tan sols amb els documents que la citen fins al segle XIX. Així doncs és a partir del segle XIX que es considera que es crea la sardana, amb el contrapàs." (font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sardana). A la wikpedia en castellà s'hi explica el mateix (canvia la forma, però no el contingut). Ningú diu que s'inventàs al segle XIX. Però igualment, tampoc no importaria. D'una banda, no es pot negar que Catalunya tengui un folklore propi des de l'Edat Mitjana (cançons i romanços populars, balls...); de l'altra, és evident que els pobles no deixen mai de crear nous símbols identitaris (avui en dia, els equips de futbol estan estretament lligats al sentiment nacional, per exemple). El teu segon "argument" és una altra fal·làcia barroera.

@Carta d'un català nazi: Ja el coneixem aquest pamflet que has copiat i enganxat aquí. Totes les cultures (inclosa la castellana) tenen mites i llegendes que es transmten de generació en generació, pretendre que això impliqui manipulació o que sigui prova que aquesta cultura no existeix és totalment ridícul. De fet, és justament el contrari: els mites i llegendes són folklore i el folklore és una part fonamental de la identitat d'un poble.

Que aixequi sa ma qui cobri del pp per comentar per aqui

I per què triar entre ells si tots son prou dolents. Millor fer un fardo, posar-los en un bon barco de rejilla, per que arriben a son port i no ver-los més. Seria un bon homenatge a sa feina inquisitorial.

Y los de esta plataforma de iluminatas que defienden un totalitarismo catalanista ¿quiénes son?

Tambe hi podrien afegir Air Europa, Air Berlin, etc....

Soy un barcelonés de 30 años que, como mi generación, creció con el Club Súper 3, el Tomàtic, la Bola de Drac, la Arare , Sopa de Cabra, Els Pets, Els Caçafantasmes, “Regreso al Futuro”… Veíamos la predicción del tiempo en la TV 3, con los dibujos de soles y nubes sobre un mapa de los Países Catalanes. En la escuela nos explicaban la historia de las cuatro barras, pintadas por el emperador franco con la sangre de Wilfredo el Velloso sobre un escudo o tela de color amarillo-dorado: así nació nuestra bandera (la Senyera). Los domingos por la mañana bailábamos sardanas en la plaza de la Iglesia , y daba gozo ver en un mismo círculo a los abuelos y los nietos, cogidos de la mano. En Navidad hacíamos cagar al “Tió”, y poníamos un “Caganer” con barretina en el Nacimiento. Así, disfrutábamos de una auténtica Navidad catalana como Dios manda. En la primavera cogíamos las Xirucas (Chirucas , marca de calzado), y nos íbamos a nuestros Pirineos a disfrutar de nuestras montañas y sierras, en nuestra tierra. Celebrábamos la “Diada”, con ánimo de no olvidarnos de la derrota de nuestro pueblo contra Felipe V y los españoles. Somos un pueblo trabajador, con carácter, distinto del resto. Tenemos la Caixa , el RACC, los Mozos de Escuadra y los Ferrocarriles Catalanes. ¿Qué más queremos? Pues queremos, queremos, queremos… Pero la verdad no se puede ocultar siempre. Te vas de Erasmus a Londres, y descubres que existe vida fuera de nuestro pequeño planeta catalán. Que también hay trabajadores con carácter en otros territorios. Que la Caixa no es tan importante, si se compara con el Comercial Bank of China. Que solamente una ciudad como Shanghái tiene 20 millones de personas (tres veces toda Cataluña). Descubres la verdad: que lo de las cuatro barras de Wifredo el Velloso sólo era una leyenda, un mito, sin fundamento histórico. Ni Wifredo fue contemporáneo del emperador, ni se usaba la heráldica en ese siglo. Además, hasta la unión con Aragón, el emblema de los condes de Barcelona fue la cruz de San Jorge (una cruz de gules sobre campo de plata). Descubres que la sardana la inventaron en el año 1817. Fue un tal Pep Ventura, que tampoco se llamaba Pep sino José, nacido en Alcalá la Real, provincia de Jaén, e hijo de un comandante del Ejército español. Se la inventaron, porque no podía ser que la jota de Lérida o del Campo de Tarragona fuese el baile nacional. Y tampoco podía serlo el baile denominado “El Españolito”. Por eso se inventaron la sardana a comienzos del siglo XIX: para crear una identidad nacional inexistente hasta entonces. La sardana, otro mito. Descubres que en 1714 no hubo ninguna guerra catalana-española, que Cataluña no participó en ninguna derrota bélica. Fue una guerra entre dos candidatos a la Corona de España, vacante desde la muerte de Carlos II sin descendencia: entre un candidato de la dinastía de los Borbones (de Francia) y otro de la de Austria (de tierras germánicas). En todos los territorios de la Corona de España hubo austracistas y borbónicos: por ejemplo, Madrid, Alcalá y Toledo lucharon en el mismo bando que Barcelona. No fue, como intentan venderlo, una guerra de secesión, sino de sucesión: ningún bando aspiró nunca a romper la unidad dinástica entre Castilla y Aragón, ni la separación de Cataluña. La Diada, otro mito. Descubres que el “Caganer” del belén es una “tradición” que no se generaliza hasta el siglo XIX, como la sardana. Y que el “Tió” es otra milonga identitarias y absurda. La Navidad catalana, otro mito. Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han tomado el pelo. No nos han educado, sino adoctrinado. Que nos han alimentado, sin darnos cuenta, de una “ideología total” que se encuentra por encima de todo y de todos. Lo abarca todo: permite pisar el derecho de las personas, modelar la Historia a su gusto, y determinar qué está bien o mal. Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han adoctrinado a través de mitos, leyendas, mentiras. Que han construido o falseado una realidad, con tal de fundamentar su ideología. Intentaré poco a poco ir comentando esos mitos. Pido ayuda y la colaboración de todos, para tratar de encontrar otras mentiras. Así, [los catalanes] podremos liberarnos de esos mitos, y ser libres de verdad. Está claro que eso de viajar, es para algunos, una estupenda vacuna contra la estupidez y el aldeanismo