Els pares demanen als batles que defensin l'educació a l'Assemblea de la Felib

Seguireu pressionant el dia de les eleccions davant els col·legis electorals? Perquè aleshores, sense renou ni cridòria, probablement el poble lliure d'amenaces mafioses us tornarà a parlar clar i llampant.

Cadascú sap sa sabate a on li mossega.. Es ben vere que sa gent jà no fá càs a n’aquets individuos Ste-i, OCB ETC.. venguts amenos desde que es riu de subvençions s’han acabat, però no deixa de esser preocupant lo que passa a n’aquesta terra amb aquets pinpollos. No se si lo que els hi passa a nes catalanufos sigui un virus que els transforme en zombis catalanufos a ses ordes d’en Mas ò del “ President de presidents” ( Sr. Pujol), No porem permetre que aquets catalanufos traidors seguesquin impossant i envenenant ses nostres rèls. Barco..mallorquí, menorquí i eivissenc. Quins estudis s'han fet sobre ses modalitats? Per què no s'investiguen ets abusos comesos contra elles durant aquests 30 anys? OCB és lo mateix que OCC An es sant no li tenguis devoció, no li facis oració Pell d'ovella, carn de llop http://www.youtube.com/watch?v=Qgl9Xyop0vE

Com t'han d'ensenyar es mallorquí, si es docents no han aturat de mentir a pares i alumnes i a amenaçar editorials perque no surti envant es projecte des llibres de text en modalitats balears. Pocavergonyes, voltros sí que ho sou un manipuladors, i que es això de que dius que "tots es nins vos pregam que deixeu de fer-mos por", has consultat ats altres nins un per un, mem que pensen?. Entre tu i ses AMPAS que diuen xerrar en nom de tots es pares, estam ben arraglats.

Uep!! sa nota que els mestres ja han acabat sa son. Com més negatius tenc, més me donau sa raó, sa veritat fot però fa madurar.

Pan espanyolets estau acabats. Espanya es una ruina económica moral i historica.

A dalt diu "els pares demanen" i hauria de dir le AMIPAS, de pares res, aquestes, totalment manipulades pels mestres són les que demanen. Quan parlau de manipulació per part del Govern Balear i després llegesc aquets titulars només pens que sou tots iguals. Feis una mica de feina com tothom i deixau d'emprenyar a sa gent només pels vostres diners, tothom sap la realitat.

(2): Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris… Es fet que es mallorquí no tengui cap codificació normativa moderna, consensuada i respectada és una anormalitat que respon a interessos polítics i an es poc respecte que sa classe política balear ha demostrat cap an es poble mallorquí. Per poc que repassem sa història (que no comença amb sa gloriosa Reinaxença de ses lletres catalanes, per cert) veurem com es mallorquí sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. Joan Fiol acabà una Gramática llatina des Semperi, traduïda en mallorquí l’any 1651. Antoni Balaguer, franciscà observant, escrigué un Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina, manuscrit que se conservava en es convent de Sant Francesc[1]. Antoni Oliver (1711-1787) escrigué un Vocabulario trilingüe, mallorquín-castellano-latín, manuscrit que se conserva a sa biblioteca de Montserrat[2]. S’agustí Joan Facund Sureda (1734-1796) escrigué un Diccionario mallorquín-castellano-latín, manuscrit que no s’arribà a publicar[3]. Ramon Fortuny (1739-1812) no acabà un Diccionario mallorquín-castellano[4]. Francesc Mayol tampoc conclogué es seu Diccionari mallorquí, castellà y llatí[5]. Josep de Tugores Zanglada (1767-1831), comte d’Aiamans, escrigué un Diccionari de la llengua mallorquina i una Ortografía mallorquí-castellà, obra inèdita[6]. Fra Antoni M. Servera publicà la Nueva Ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia i també presentà una Gramática de la lengua mallorquina a la Real Sociedad económica de los amigos del país[7]. Es misser Joan Josep Amengual publica una Gramática de la lengua mallorquina l’any 1835 i la reedita l’any 1872. També publicarà un Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-1878). Es franciscà Pere Antoni Figuera publica un Diccionari mallorquí-castellà (1840), reeditat l’any 1991. Jaume Pujol enllestí poc abans de sa seva mort unes Observaciones sobre la ortografía mallorquina (1850), conservades en un manuscrit de sa Biblioteca de la Sapiència[8] a Palma. I ja ben entrats en es segle XX, Francesc de Borja Moll publicarà una Ortografia mallorquina l’any 1931, uns Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937) i un Vocabulari mallorquí-castellà (1965). Llorenç Vidal publicarà sa seva Petita ortografía balear (1960). Per no dir res des Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossèn Alcover. Tota aquesta col·lecció, no exhaustiva, de diccionaris i gramàtiques en mallorquí, s’ha de considerar natural i lògica ja que, al llarg de totes aquestes centúries, tothom a Mallorca tenia plena consciència de xerrar mallorquí. " La llengua d'aquí no és el català, és el mallorquí " - Català a Catalunya Argumentari (3): Quan mos diuen que es mallorquí no té tradició literària... Aquesta afirmació és falsa, llevat que considerem que sa literatura només comprèn un gènere: sa poesia, i ni així és ver. Es pare de lo que s’ha anomenat sa Reinaxença mallorquina, Tomàs Aguiló Forteza, autor de ses Poesies fantàstiques, escriurà tota sa seva obra poètica[1] en mallorquí i sempre desconfiarà des moviment de la Reinaxença catalana que tendrà en sa figura de Marià Aguiló, es seu cosí, un des seus màxims impulsors. Curiosament, es seus divulgadors posteriors han convertit Tomàs Aguiló en pare de la Renaixença mallorquina, cosa que segurament l’hauria deixat astorat. Son pare, Tomàs Aguiló Cortès, ja havia escrit faules, versos i sa Rondaya de Rondayas en mallorquí. A començaments des segle XX, quan dins es cenacles poètics es mallorquí -o sa corrent 'dialectalista', com l'han anomenada ets estudiosos posteriors- perdia força davant sa corrent 'unitarista' que postulava un català unitari i literari encapçalat pes seguidors de Marià Aguiló i Tomàs Forteza, es prevere Ildefonso Rullán encara traduïa El Quijote (1906) an es mallorquí. Per no parlar d’Aigoforts (1892) de Gabriel Maura, des quadres de costums de Pere Alcàntara Penya o de ses famosíssimes rondalles mallorquines de mossèn Alcover, encara avui en dia s’obra mallorquina més popular. Hem de tenir en compte que, durant segles, es mallorquí, juntament amb so llatí, serà utilisat per l’Església en oracions, exhortacions, formularis, publicacions litúrgiques i pastorals[2], sobretot quan es destinataris eren ses classes populars. Mai es mallorquins deixaren d’escriure en mallorquí per a tota classe d’usos pràctics. Per exemple, quan se volia mobilisar es poble i agitar ses masses s’hi solien dirigir en mallorquí –com Es Diari de Buja des monjo trinitari Miquel Ferrer, sense cap altre objectiu que exaltar ses masses contra s’incipient liberalisme­–, s’única llengua que xerraven (i entenien) sa majoria de mallorquins. "Catalunya mos roba i manipula sa nostra cultura i sa nostra història ", Sempre Mallorquins, Sempre Balears !! Catalans a tocar es collons a Catalunya !!

(1): Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí… Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, és un insult a sa intel·ligència comparar-los amb so mallorquí. Perquè: a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí. b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua com a “mallorquí” amb tota naturalitat. Josep Massot Muntaner, monjo benedictí resident a Montserrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament[1]. Durant totes aquestes centúries, inclús abans[2], es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, "llemosí", “llengua vernacla”, “dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme acadèmic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies[3]. c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) a la vegada que reconeix unes diferències respecte d’altres dialectes com puguin ser es català central, es valencià o es rossellonès. d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza[4] (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves tesis de sa unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte de gramàtica que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua[5]. e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires acadèmiques a sa Real Academia Española de la Lengua[6] (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquina-balear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber[7]. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina. f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”[8]. [1] Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40 [2] Massot i Muntaner reconeix que, ja en es segle XV, hi havia humanistes que ja xerraven de “vulgar materno e malorquí” encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15) [3] No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, Josep, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, Mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934, Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on combatia ses teories occitanistes. [4] Forteza, Tomás,Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. Sa importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52. [5] Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernant-los amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de sa ignorància i sa incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità. [6] Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català. [7] Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540 [8] Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494

El que ha escrito el título debe haber estudiado con estos indocentes. "Els pares" ni de coña, las AMIPAS y aún así 150 personas... triste que 150 presuntos padres quieran que sus hijos sean unos incultos que no salgan de su pueblo o peor, que en cuanto se encuentren con cualquiera que no sea de su pueblo los traten como a paletos. Muy triste.

Ja me poden dir pancatalanista, no pens acceptar aquesta espanyolització. Expulsen sa nostra llengo de per tot. Mos expulsen de l'Estat espanyol. Mallorquí i abans Català que Castellà. Prou de Pancastellanisme i hereus d'es feixisme.