El Concili IIdel Vaticà tenia per objectiu adaptar la vida eclesiàstica a les necessitats del nostre temps. En quin sentit creis que s’hauria d’encaminar, això, ara?
Hi ha hagut canvis profunds en la mentalitat de la societat d’aquest món. El tema religiós s’ha traslladat des de les esglésies a altres grups espontanis. La gent que ve a missa s’ha reduït moltíssim. I la manera de respondre per part dels responsables de l’església ha seguit dues línies. La primera, de la qual som partidari, parteix dels principis del Pacte de les Catacumbes, que intenta promoure la dignitat humana i des d’on s’han fet passes meravelloses. Es basa en la confiança de les persones. La segona ha estat la de respondre des de la por d’una manera taxativa.
Per què l’Església hauria de tenir por?
Perquè veu com els fidels cada vegada són menys. Quan el capellà constata que molta menys gent va a la seva missa, s’espanta. És per això que s’ha adoptat un posicionament dràstic, de vegades equivocat perquè, segons el meu punt de vista, hauríem de confiar més en la gent, demanar-li més el seu punt de vista. No veig clar que les solucions i respostes que dóna l’Església siguin definitives. S’han de matisar. N’hi ha que no són vàlides per la societat que tenim o que, com a mínim, no ho seran durant un temps. Això s’ha donat, com sabem, en el tema del matrimoni o en qüestions de bioètica.
Us referiu a l’avortament?
Sí. L’avortament, jo crec que ningú no el vol. Ningú no es declara partidari de l’avortament, perquè la vida d’un ésser humà és fonamental. Tot i això, crec que s’hauria de mantenir la possibilitat d’avortar per a la dona. El dret a la vida no s’hauria de vulnerar mai, però s’han de valorar, també, les condicions del medi, el context i les situacions determinades en què es planteja aquesta opció. El que no s’ha de fer, tampoc, és perseguir la dona o limitar-ne la llibertat.
El Pacte de les Catacumbes, de què vós parlau, és un enaltiment de l’austeritat i la pobresa. L’Església ho compleix?
L’Església s’hauria de deslligar del poder i dels bancs. El cristianisme, si no s’escura un poc la butxaca, no existeix. Hi ha molta necessitat i no en podem quedar al marge. Consider que l’Església hauria de ser més incisiva i no fer esperar els pobres i els immigrants. Entenc que fer-los esperar no és el que desitja, i que tampoc no tenen recursos, però s’hauria d’exigir més als qui en tenen. S’ha de ser més clar amb els que poden. Però no només passa això a l’Església. En general, la gent té unes altres idees, no vol sentir parlar de solidaritat.
Així, creis que s’haurien de corregir, també, algunes polítiques?
Òbviament, un estat que deixa la societat sense aliments i sense escoles no està sent solidari. També deplor això que fan de negar la identitat de Mallorca. Ho tenyeixen de superficialitat, però ens estan negant la història i, per tant, l’existència. Hem de fer-hi alguna cosa. L’ensenyament i la sanitat, per la seva banda, pateixen enormement. Basta veure com els treballadors es queixen. Potser no tenen tota la raó, però en tenen. Que gent que ha treballat durant 50 anys ara es trobi fent coa en llistes d’espera interminables, o que facin pagar als immigrants sense papers, són crueltats i un insult. El Govern hauria d’amagar les tisores, perquè les tisorades no són pel bé comú, sinó per la destrucció comuna.
Què pensau del bisbe Murgui. Us acostau més als que signaren el Pacte o als que no?
Em sembla un home ple de bona voluntat, tot i que els mitjans de comunicació no són el seu fort. Per exemple, impulsant Càritas ha fet grans passes, continuant amb el que sempre ha fet l’Església de Mallorca. Vull destacar que és un mèrit del bisbe anterior no haver estat autoritari, em sembla una actitud molt evangèlica.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.