Com ja s'esperava, l'interrogatori d'Alemany, per a qui demanen cinc anys i mig de presó, va ser un espectacle. Arran de les preguntes dels fiscals, Alemany afirmà que no coneixia el contingut del concurs que s'havia adjudicat a través de l'empresa Nimbus i, pel qual, aquesta el va contractar per escriure els parlaments de Jaume Matas. Alemany va admetre que el director de Nimbus, Miguel Romero, li havia dit que havia guanyat un concurs, però que no va saber mai que era per dur la imatge del Govern i no per fer els discursos. Amb tot, Alemany va trobar que era "el més lògic del món" que haguessin dit a Nimbus que encarregassin els escrits a ell. "El que no pretendrà vostè és que sigui el senyor Grosske el que faci els discursos del PP", va dir Alemany a Carrau, amb referència a l'exregidor Eberhard Grosske.
Alemany, doncs, va indicar que no sabia quins eren els termes del concurs que havia guanyat Nimbus, però que no s'estranyà que l'escriptor de les intervencions de Matas hagués de ser ell. De fet, va admetre haver-n'hi fet tres quan era ministre de Medi Ambient, incloent-hi el del Pla hidrològic nacional, i haver-li fet "de franc" el discurs d'investidura. Segons assenyalà, una de les característiques de la darrera legislatura de Matas va ser la "coherència doctrinal" dels discursos, que tenien un "nivell excel·lent, no ja literari, sinó de continguts ideològics". Pel periodista, els 4.000 euros al mes que cobrà pels discursos eren "poc" per la feina que li duien.
Alemany va negar que la seva empresa hagués rebut cap de les comandes que Romero assegurava que enviaven i que consten en el sumari, amb l'import i el concepte de les factures, que no es correspon amb la redacció de discursos sinó amb el concurs. Va dir que facturava per la quantitat acordada verbalment. Acusà Romero de mentir i insistí que desconeixia que Nimbus es quedava cap comissió. A banda, va manifestar que no sabia que era incompatible facturar al Govern i cobrar-ne subvencions, com va fer.
Així mateix, tocà rebre a l'exdirector general de Comunicació Joan Martorell, a qui Alemany va culpar en afirmar: "És el que dissenya tot el concurs que dóna lloc a la contractació i el que firma els papers el munyidor de tota aquesta estructura, per mi, innecessària".
La Fiscalia sosté que Matas ordenà pagar a Alemany més de 4.000 euros al mes amb un contracte manipulat que amagava que el periodista era l'autor dels discursos. Alemany, però, va excusar l'expresident i va dir ahir que mai no hi havia parlat de qüestions econòmiques o de com cobraria, que això es discutia a "altres nivells".
Contradiccions
A més, Alemany va voler desmentir una declaració anterior en què havia assegurat que a les factures que cobrava a Nimbus, i aquesta a l'Executiu, s'incloïen altres treballs d'assessoria a l'empresa. Ho rectificà i va apuntar que havia assessorat el Govern i no Nimbus.
El periodista també admeté que havia redactat articles d'opinió en què parlava, elogiant-los, dels discursos que ell mateix havia escrit. Però no ho va fer fins que la presidenta del Tribunal, Margarita Beltrán, intervingué a l'interrogatori del fiscal Carrau, perquè Alemany desvariava dient que no i contradient-se a cada frase.
El periodista es va tornar a embolicar quan va parlar dels 12.000 euros que la seva societat havia cobrat per uns publireportatges encarregats per Martorell per parlar del turisme esportiu a l'Arxipèlag. No va poder aportar cap prova per demostrar que s'havien fet i, arran de les preguntes del fiscal, els va descriure explicant-ne l'estructura però sense detallar-ne el contingut. Primer deia que no recordava un reportatge, però després el descrivia sumàriament. I, tot i que anteriorment havia declarat que els havia encarregat, ahir va dir que els havia fet ell.
De nou, Alemany es va embolicar quan parlà de l'Agència Balear de Notícies (ABN) i del diari digital Libertad Balear. Defensava que els havia fundat, però no n'era propietari ell si no els seus nebots per si de cas moria en una operació que li van haver de fer. De fet, va acusar un nebot seu d'haver mentit quan va declarar que va ser l'administrador de l'ABN per fer un favor a Alemany, perquè no volia constar-hi ell, però que mai no hi treballà. Alemany va remarcar que era al revés i que el favor li havia fet ell, malgrat que més tard es barallaren per raons familiars. Això sí, Alemany sempre va tenir el control de les empreses.
S'ha recordar que l'ABN va cobrar una subvenció de prop de 450.000 euros del Govern, però en va tornar uns 177.000. Segons la Fiscalia, els doblers van servir per pagar els treballadors i les factures del digital. Alemany va negar que fos "una empresa pantalla com l'Institut Nóos" i que "és un sarcasme cruel" dir que hi va guanyar doblers. Per Alemany, els seus excol·laboradors a Libertad Balear estaven "confosos" i, com a molt, treballaven de franc i "voluntàriament" per l'ABN.
21 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Quin gran dilema que es tot això. Veure asseguts al banc dels acusats a tots aquests personatges que abans ens dirigien, ens encaminaven i ens administraven i que ara com a vulgars delinqüents es dediquen a retre comptes sobre les seves passades actuacions, no deixa de ser contradictori. Que trist el paper que els ha tocat fer en aquests moments. Han caigut molt baix, han venut la seva dignitat per els diners. Ara només els queda el desprestigi i la pobresa, que d´aquesta sempre n´han fet gala, pobresa personal, pobresa humana i d´esperit. Que sou de pobres.
@Suau: si els fiquen a la presó, a n'Alemany i en Matas, esper que sigui un dia que jo no faci feina per poder anar a veure-ho amb un gran somriure a la meva cara.
No sé si l'afer Alemany és legalment condenable; però des del punt de vista ètic, demostra una desvergonya, un narcisisme, i una manca d'escrúpols professionals que mereixeria que li anulasin el títol de periodista.
Es impressionant la barra que te aquesta gent, considera que cobrar 4.000 euros al més per a redactar uns discursets es poc, "poco" va dir ell a la sala de audiència. Quina barra, quina caterva de malfactors.
A l començar els anys 60 n'Alemany destacà com un "juanista" monàrquic, de bona preparació intel·lectual. Desprès ens va fer satisfets amb la seva gestió periiodística al front del Diari de Mallorca de cap a la democracia. Ambdos erem joves i pot-ser jo no advertia el que era narcisisisme o el complexe d'Edipo. En Toni Alemany era, això sí, un referent de la luita per la llibertat de premsa i per a la defensa de la democratització d'Espanya i de les Illes Balears. Desprès venguè la seva etapa de capdavanter a la premsa d'àmbit nacional des de el Principat i no el vaig segiur. Des de llavors n'Alemany ha anat fent-se alluny de les seves arrels i s'ha carregat l'esquena de problemes. És una llàstima que ara, aprop de la tercera edat, el món de n'Alemany sia aquest
Aquesta popular cancó de "En Pep Gonella té...", té una métrica i un ritme que a Mallorca li diuen "una codolada". "Es Puput de Cresta Molla" (n'Alemany), escrivia en pseudònims contra D. F. de B. Moll i D. J.M. Llompart de la Penya, principalment. Mai va donar la cara.
Sí, i hi ha una cançó popular que diu: "en Pep Gonella té un ca de bou, i el va baratar amb un ou de xoriguer..." Segons fonts ben informades, en Joserra en vol fer la traducció al castellà. Segons aquestes mateixes fonts, el periodista Antoni Alemany, a qui d'ençà que no hi ha el sr. Mates de president els diners li curtejen, ha presentat una proposta que vendria a ser aquesta: "José Gonella tiene un perro de buey (espécie de buldog) y lo quiere cambiar por un huevo de cernícalo..." Les nostres fonts, de moment, no han tengut accés a la resta de traducció.
Originalment en Pep Gonella era el bufò italià del Duc de Farria i nomia Giuseppe Gonel·la. Les seves anècdotes i facècies traspasaren fronteres i devers els segle XVI-XVII aquestes arribaren a Mallorca on lis digueren coverbos de'n Pep Gonella ("Pep Faldota"). Si qualcú voll llegir algunes de les seves aventures, que es compri un llibret titulat "Facècies" (anècdotes) del escriptor Poggio.
En Pep Gonella és el nom d'un antic personatge mallorquí que vendria a ser l'equivalent del "tonto del pueblo". Però també és el pseudònim que va usar un articulista anònim els anys setanta al Diario de Mallorca per a defensar la modalitat balear per sobre de la modalitat stàndart del Principat. Al Diario de Mallorca, en Pep Gonella va establir una polèmica amb una sèrie d'intel·lectuals el més famós dels quals fou Francesc de Borja Moll, que va editar els articles en un llibre molt emblemàtic. Es va dir aleshores que en Pep Gonella no era una sola persona, sinò vàries que defensaven el que, segons ells, era un predomini excessiu de la modalitat barcelonina sobre les altres.
Qui era en Pep Gonella?