“El més important no és la droga, sinó la persona”

Bartomeu Català (Vilafranca, 1941) fa 70 anys aquest mes i 26 que es comprometé amb el Bisbat i el Govern per tirar endavant el Projecte Home Balears (PHB).

Com era fa uns anys la persona que demanava ajuda?
De lluny, ja podies veure que tenia problemes de droga i normalment era una persona que estava exclosa o en vies d'exclusió o que s'automarginava, que no vol dir que no fos una persona amb estudis. Tanmateix, quan venia aquí, ja estava molt malament.

I ara?
En aquest moment, continua venint aquest tipus de gent, però molt manco comparat amb la resta. Més de la meitat són persones que de lluny no sembla que puguin tenir problemes d'addicció. Hi ha persones que necessiten una estructura de 24 hores de seguiment i les que tenen una vida normalitzada vénen normalment al programa d'horabaixa o de vespres.

Què us impressiona de la vostra feina?
Veure que hi ha pares i fills que fan programes. Però també hi va haver un cas d'una nina que havia estudiat una carrera i que vingué al centre; jo creia que venia per ella -ho vaig suposar- i em va dir que no, que venia pel seu pare.

Personalment, què us han aportat aquests anys de feina?
El Projecte m'ha donat molta vida, m'ha ajudat a entendre i a viure la vida d'una altra manera. Som capellà i m'ha ajudat a entendre l'Evangeli d'una manera diferent. Amb la lluita que fa aquesta gent per afrontar la seva realitat, tu no pots fer el beneit. Fa vuit anys vaig tenir un infart i m'estava morint, però veia cares d'al·lots nostres i això em va suposar una pau interior brutal.

Continuau fidels als ideals fundacionals?
Nosaltres hem anat evolucionant i repensant el PHB, però amb fidelitat als principis dels inicis: oberts a tothom i l'única condició per entrar és que es vulgui fer un procés de desintoxicació. No demanam si té problemes judicials o si està malalt. Això també vol dir que la persona que ve no està obligada a donar una quota. Per una qüestió de doblers, una persona no pot deixar de fer un programa. Quan m'aixec, ho faig amb ganes de trobar-me amb la vida. Després d'aquests anys, hi ha gent que s'ha aturat, que ho passat malament, que s'ha mort, però també hi ha molta gent que està molt bé i això és molt guapo. Això és una alegria molt profunda i molt senzilla. Tenir l'oportunitat de ser al Projecte ha estat una de les grans oportunitats de la meva vida.

Tanmateix, de vegades, no tot surt com un vol?
El sentiment d'impotència també el tens moltes vegades, però el tens perquè veus que a una persona li aniria bé segons què i tu no li saps transmetre i et dol, però has de respectar la llibertat de l'altre. Allò més important no és la droga, sinó la persona. És molt diferent que una persona que ve tingui 14 o 64 anys, o que vingui després d'haver estat uns anys al centre penitenciari.

Ara que tothom pateix problemes econòmics, en quina situació us trobau?
Aquest programa va néixer a petició del Govern i del Bisbat i vàrem veure que havia de ser apartidista i aconfessional. No havíem de crear una agència de funcionaris; per tant, no havia de ser públic. Això no obstant, en demanar-ho, hi havia d'haver un compromís del Govern i normalment s'ha complit. Només el 50% del pressupost de PHB l'aporta l'Executiu. Tenia clar que havíem de ser lliures. La resta l'aporta la societat civil i hem intentat que això sigui realitat, i ha anat més o menys bé. No me'n queix.

No teniu problemes?
Sí que hi ha problemes, però un dels mecanismes de defensa de les persones amb drogoaddicció és el victimisme i donar la culpa als altres o a l'entorn. En l'aspecte econòmic, jo tampoc no vull ser victimista.

Com portau la construcció de la nova seu?
Teníem ganes d'inaugurar-la l'any que ve pel 25è aniversari, però em tem que no serà així. L'obra, que té un pressupost de 14 milions d'euros, ja té els fonaments fets.