Els pares d'infants amb malaltia mental: “Què en serà quan ja no hi siguem?”

Joanna Sánchez és jove, com la seva malaltia mental. "Habitualment, apareix el trastorn en l'adolescència, així que la majoria deixam els estudis". Després, reenganxar-s'hi no és tan fàcil com pareix, perquè, segons Joanna, no els donen "gaire facilitats" per reprendre-la.

Aquesta és una més de les realitats dels pacients amb malalties mentals, com Joanna, que presenta un quadre de la malaltia estabilitzat i tracta de reprendre la rutina. Tanmateix, als "entrebancs" per tornar a les aules, cal afegir-hi la manca de recursos. "Jo cobr 300 euros d'ajuda. Amb això, només puc pagar la teràpia i els medicaments". I és que els fàrmacs no són gratuïts, sinó que depenen dels ingressos familiars. Així, sols estan subvencionats en part.

De fet, les reivindicacions del col·lectiu són ben àmplies. José María Serrano, pare d'una adolescent greument malalta, centra la seva crítica envers l'Administració en el fet que no hagin creat servei per a infants. "No hi ha psiquiatria infantil i el centre de Son Espases l'acaben d'inaugurar fa uns dies. I tots aquests darrers anys, què?", es queixa, visiblement indignat. A més, qüestiona que aquest centre només funcioni amb ingrés, però no de manera ambulatòria. Serrano s'emprenya encara més: "Una altra qüestió és: qui té cura del cuidador? Perquè els adolescents són vampirs d'energia. Hem de menester que l'Administració ens ajudi.

Efectivament, les famílies se senten desamparades. És el cas de Luisa García, la dona d'un pacient amb esquizofrènia i, malauradament, també mare d'una fill i un fill amb la mateixa malaltia. "És clar que hi ha discriminació!", apunta, abans d'explicar que l'Administració tracta més bé persones amb deficiències. "Quan la societat veu un nin autista o amb síndrome de Down, pensa: ai pobret. En canvi, quan veu un nin amb trastorn de salut mental, pensa ai quina por...".

Carlos Burgos és un d'aquests joves i té les idees clares. "No som minusvàlids, sinó discapacitats, i no ens hem d'avergonyir per res!". Tan sols demana més infraestructura. "Quan vaig sortir de la UCR, vaig perdre les capacitats que havia après, ja no sabia ni afaitar-me! D'aquí, la por, anguniosa, de Margalida Pericàs, membre de La nostra veu i mare d'un usuari. "La nostra por és qui se'n cuidarà quan nosaltres ja no hi siguem?".