Els albergs reclamen “solucions adients” per als indigents

Els refugis per a persones sense sostre de ca l'Ardiaca i Zaqueu reclamen a les institucions polítiques solucions més adequades per resoldre el problema social de la gent que dorm al carrer, viu en la indigència i rebutja per incapacitat d'adaptació la idea d'anar a un alberg. "Són malalts que no assumeixen cap tipus de disciplina i que han de menester una atenció adequada a la seva situació", assenyala Francisco Sans, el fundador de lentitat Zaqueu, un servei per als qui viuen al carrer. Tant ell com el director del refugi de ca l'Ardiaca, Gaspar Aguiló, una instal·lació dirigida a ciutadans en situació d'exclusió social de baixa exigència, són crítics amb el funcionament de la xarxa d'inclusió.

"Està massa burocratitzada i allunyada de la realitat: hi ha molts d'assistents socials que són funcionaris i els polítics es perden fent lleis o informatitzant els serveis i s'obliden del component humà", declara Aguiló. Els dirigents d'aquests refugis reivindiquen un canvi en l'estructura social. Tenen els centres plens i no hi poden acollir més gent. "La societat rebutja els albergs massificats i els qui dormen al carrer tampoc no hi volen anar. Fa temps que demanem que s'ubiquin petites casetes de 8 o 10 persones en cada barri per a aquests indigents i, així, almanco no dormirien a la intempèrie", diu Sans.

Aguiló assenyala que hi manca una campanya, atès què "tothom ha de tenir un plat calent". Ell és partidari de crear uns bons perquè aquesta gent vagi a menjar un menú diari en restaurants repartits per les barriades que es vulguin adherir a la causa: "Hi ha el menjador social, però hi hauria d'haver un parell de llocs més". Hi afegeix que "aquesta solució és la més econòmica i no implica crear cap mena d'infraestructura". Zaqueu, segons Sans, dóna 250 sopars diaris, si fa no fa la mateixa quantitat de persones que de manera permanent dormen pels carrers de Palma. Aquest alberg és itinerant i té 18 matalassos. "Qui primer hi arriba primer se'l queda. Llavors, els guardam per als qui vénen sempre. Saben que si un dia fallen, el perden", diu Sans. A ca l'Ardiaca, en canvi, reserven cinc places per a "emergències", a banda de les 50 de què disposa.

El cas de José Antonio Durán n'és un exemple. Té 66 anys i en fa quatre que viu en la indigència i dorm embolicat amb cartó a la plaça del Mercadal. Des del matí, volta per la plaça d'Espanya fins a les sis del capvespre, l'hora d'anar a cercar l'entrepà. "Les vegades que he volgut entrar en un centre, m'han dit que era ple". Duran va perdre la feina de tercer maitre en un hotel de l'Arenal on treballà durant 33 anys. Es va separar de la dona i els dos fills no volen saber res d'ell. "Estic sol i tirat al carrer", manifesta. Viu de la pensió de la jubilació, però no li arriba per mantenir cap pis. "Estic empegueït de mendicar. Pas les hores en aquest banc".

El seu company, Valentín, és usuari de ca l'Ardiaca. Ell ocupava una casa abandonada del centre històric, fins que l'en feren fora. No li agrada anar als albergs, però s'estima més això que dormir al ras. "No sé què és pitjor: si passar el dia per aquí, sense fer res, sense doblers, o arribar al refugi, sopar i després sentir-s'hi tancat".
El perfil de la gent que no té sostre ha canviat amb la crisi, expliquen Aguiló i Sans. "Ja no són només marginats que estan en la indigència, sinó persones que han passat d'una situació estable a no tenir res". Els dos dirigents són crítics. La llei de serveis socials d'aquesta legislatura "ha estat un brindis al sol". Per primer pic, aquestes prestacions passen a ser un dret: tothom ha de poder tenir una casa. "No hauria de ser cap llei: és un dret natural", recrimina Aguiló.

Des de la Conselleria de Benestar Social, defensen que en aquests moments els polítics negocien la cartera de Serveis Socials, que és la que haurà de desenvolupar els recursos que necessita la Comunitat per posar en pràctica aquesta norma que, en principi s'ha d'aprovar per febrer. El Govern també assegura que ha destinat tres milions als ajuntaments, dos milions més a les ONG i cinc milions extra a les Rendes Mínimes d'Inserció (RMI). La gestió d'aquesta xarxa social i la seva partida pressupostària ja són competència del Consell, que indica que ja hi ha un servei dedicat a la gent que dorm al carrer. Per als refugis, no tot s'acaba amb doblers i lleis. Cal canviar-ne la dinàmica. Els albergs es veuen com un abocador on van a parar les deixalles humanes d'un sistema econòmic i social que uns altres gaudeixen. Algunes"deixalles" es reciclen i es reincorporen "servibles a la màquina" i altres són sepultades.