La imparable ascensió de Marieta del Novedades

Maria Salom no té cap culpa de l'embolic en el qual la va ficar ahir José Ramón Bauzá. De fet, el seu nomenament com a candidata al Consell constitueix un important suport a la seva feina política de més de vint anys. Inquera de soca-rel, ha trionfat a la seva ciutat, a Palma i a Madrid. Tal vegada no sigui la candidata de consens, però el seu català és perfecte i és una política liberal, oberta i dialogant, el perfecte contrapès del llonguet de Marratxí.

Aquesta economista, nascuda el setembre del 1967, és coneguda a Inca com Marieta del Novedades, un dels bars més coneguts de la ciutat, antic cinema i discoteca, propietat de la seva família, una de les més destacades de la ciutat de la pell. Sempre li va agradar la política. Abans deia que s'afilià a les Nuevas Generaciones del PP, devers els feliços anys vuitanta, perquè organitzaven excursions en vespa. Però pocs anys després ja era la presidenta de l'organització. La seva habilitat se centra a pujar escalons dins la política sense cremar-se. La immensa majoria dels que manaven dins el partit aleshores ja s'han esfumat de la primera línia.

Ha fet de tot: portaveu adjunta en el Consell de Mallorca a les ordres de Jaume Font, portaveu del Grup Parlamentari en el Parlament a les ordres de Jaume Matas, regidora d'Hisenda a Inca sota la batuta de Pere Rotger, portaveu adjunta en el Congrés dels Diputats a les ordres de Mariano Rajoy. Sempre disciplinada, sempre jugant a dreta i esquerra amb la rialla a la boca. Dura com un ganivet quan és agredida, però dolça com un albercoc quan se sent respectada.

Madrid ha confiat en ella perquè sigui el contrapunt de José Ramón Bauzá, capaç d'introduir-lo dins la Part Forana com Matas va fer amb Font i Estaràs en etapes electorals anteriors. Maria Salom té el perfil perfecte de número 2. És una política perfecta per als temps de calma. El problema és que ara sonen tambors de guerra dins el PP i és hora de definir-se de cap a peus. Maria Salom ha estat nomenada candidata al Consell per enfrontar-se a la també inquera Francina Armengol, probablement en el pitjor moment per a ella. Jaume Matas era un líder sòlid, com abans ho va ser Gabriel Cañellas. Bauzá, per contra, és un líder líquid. I això, en temps de vaques magres com l'actual, és mal d'empassolar.

Però Maria, passi el que passi, farà els seu paper. I no s'amagarà. Casada no fa gaires anys amb un España, va posar Salvador al seu fill. Estima amb bogeria el seu Salvador de España Salom. És capaç de crear feeling amb Bauzá, amb Delgado, amb Font i amb qui sigui. Ella és així. En el fons concep la política com aquelles excursions en vespa dels anys vuitanta, tots en la mateixa direcció, tots anant molt alerta de no patinar, tots amb velocitat moderada, tots rient, tots cantant i tots ballant. Eren altres temps. Ara l'edat de la innocència s'ha acabat. Són temps de terratrèmol, de disfuncions ideològiques, d'agressions externes fortíssimes, de tensió interna cada cop més irrespirable. Tota una generació del PP, que encarnen Pastor, Font, Flaquer i molt d'altres, es nega a desaparéixer només perquè Bauzá aposta per la renovació total per ordre de Madrid. En el fons, Maria té el cor xapat. Li hauria agradat ser la candidata de la concòrdia, però no ha pogut ser. És una princesa enmig d'un camp de batalla.