Hi ha vida més enllà de Calatrava

Potser el cas més evident és el de València, que festeja amb l'arquitecte Santiago Calatrava des de principi dels anys 90. Però no fou fins aquesta dècada que s'inaugurà la seva obra més emblemàtica i costosa: la Ciutat de les Arts i les Ciències. De tota manera, d'exemples de l'arquitecte valencià, n'hi ha molts més. La seva construcció fetitxe són els ponts i les passarel·les (a València, Bilbao, Barcelona i Venècia, per esmentar-ne tan sols uns pocs casos).

Edificis com la torre Agbar (Jean Novel, Barcelona), el Museu Musac (Mansilla & Tuñón, Lleó), el CaixaFòrum (Herzog & De Meuron, Madrid) i la torre Caja Madrid (Norman Foster, Madrid) completen un petit mapa del que s'anomenen 'obres emblemàtiques' o 'arquitectura singular' de la Península.

Tanmateix, en moltes ocasions, hi preval més l'estètica i l'atracció de turistes que no pas la funcionalitat de la construcció. Així ho pensen una bona part dels arquitectes de les Illes Balears, com ara el prometedor jove Jaume Lluís Salas, qui explica: "Més que necessaris, aquests edificis responen més a interessos polítics i mercantilistes". I afegeix: "L'star system de grans arquitectes internacionals està obsolet".

La previsibilitat

Segons Salas, ja no resulten tan atractius, "perquè quan encarregues un Calatrava, és previsible, ja saps el que et vendrà". De fet, són molts els qui critiquen una excessiva similitud entre les obres de l'arquitecte valencià (de la mateixa manera que n'alaben la genialitat). Passejar pel museu de les Ciències recorda summament a agafar un vol a l'aeroport de Bilbao. Aquí és quan Jaume Lluís Salas entra a matar: "L'arquitectura no és tan sols una foto, una imatge visual". L'eterna dicotomia entre el "m'agrada o no m'agrada".

Hi coincideix Joan Riera, arquitecte palmesà encarregat, entre d'altres, de l'eix cívic del carrer Blanquerna. "Construir una obra emblemàtica a Mallorca? És una beneitura. Ja tenim edificis insignes, com la Seu i la Llonja". I assegura: "La millor obra seria no espatllar el paisatge de Mallorca, que és increïble".

Tal com assegurava abans Jaume Lluís Salas, l'arquitectura, aquí i ara, passa per integrar-se en el paisatge i a l'entorn, "crear una relació amb la Mediterrània, tant en materials com en llums, espais i funcionalitat". Segons Joan Riera, això és el que féu l'arquitecte navarrès Saiz de Oiza en les seves construccions mallorquines dels anys 70.

"El problema", prossegueix Riera, "és que els grans estudis, a mesura que creixen, tornen empreses amb un ritme diferent. I no és un ritme artístic". Això condueix a concloure que un estudi que manté una cartera de 25 mega- projectes cada any (cas de Jean Novel) no es pot implicar en tots al màxim.

El resultat és que surten com xurros, però al cap i la fi continuen sent xurros, i molt semblants els uns als altres. Producte d'aquesta macroproducció d'edificis són els problemes de funcionalitat, que no es descobreixen fins que s'han inaugurat. Tres exemples: a la torre Agbar (de 145 metres d'alt) no es construí un mirador ni una cafeteria al pis més alt, per aprofitar així la gran altura per contemplar les vistes de Barcelona. "A més a més", apunta Riera, "els vidres estan bruts i des de dins no es veu l'exterior".

El mateix succeeix al CaixaFòrum de Madrid, que sí que inclou cafeteria, però està recoberta per una malla marró que impedeix veure l'exterior. Finalment, trobaríem els quasi 300 seients morts (des dels quals no es veu l'escenari) de l'Òpera de Calatrava a València, a banda de les dificultats acústiques de la sala pel material que s'hi emprà (trencadís). Riera utilitza el símil de la literatura: "Recórrer un edifici és com llegir: la portada pot ser molt guapa, però necessita una bona història".

Una nova generació

Les mostres de bona arquitectura, tot i que a petita escala, són visibles a Mallorca. Jaime Sicilia, arquitecte i director del portal especialitzat arquipress.com, així ho creu: "Hi ha un grup de gent compromesa que vol innovar, alhora que manté un discurs adaptat al territori". De fet, considera que hi ha massa crítica a l'Illa "per escometre projectes emblemàtics, però sense l'extravagància dels grans noms i sense gastar tants de doblers".

Iciar de Basterrechea, malgrat dissenyar el centre social de l'Hostalot amb molt pocs recursos, "creà un llenguatge poètic per a l'edifici". En aquesta línia també es troba l'arquitecta Mireia Cabaní, de l'estudi Dúctil, qui assegura que els polítics encara funcionen com fa 20 anys. "Van endarrere. Es dediquen a promocionar concursos públics molt mediàtics, però poca cosa més", indica.

El degà del Col·legi d'Arquitectes de les Illes Balears (COAIB), Lluís Corral, coincideix amb l'anàlisi. "Hi ha gent que vol tenir un nom reconegut, al marge de la pròpia obra. És com aquells que volen tenir una pintura famosa i els és igual que sigui un Velázquez o un Picasso!". I de la pintura a l'arquitectura: "Tots els batles volien ser tocats per la vareta màgica de l'efecte Guggenheim", conclou el degà Corral.

És una línia de pensament similar a la que té Jordi Herrero (autor, amb Sebastián Escanellas, del flamant nou parc de Bombers de Palma). "A Mallorca, no hi calen superedificis, sinó petites gotes de qualitat", afirma. De fet, Herrero creu que es pot mantenir la qualitat encara que sigui amb escassos recursos". Assegura que "es pot fer una cosa senzilla i sense ostentació, però amb intenció clara". Cita, per exemple, la seva reforma d'una nau degradada a l'Arenal, que ara alberga la seu de la Policia Local de Palma.

I vet aquí el símil que diversos arquitectes han utilitzat per analitzar el quid de la qüestió: "Comanar obres emblemàtiques a grans arquitectes és el que feia Florentino Pérez quan fitxava futbolistes galàctics per al Reial Madrid". No acaben d'encaixar.