TW
0

La vida de Joan Antoni Samaranch fins i tot ve marcada pel dia de naixement: un 17 de juliol, a la ciutat de Barcelona, però l'any 1920. És per això que li tocà viure els tèrbols dies de la II República i l'alçament feixista. Samaranch, de fet, hagué de combatre a la Guerra Civil. A més, com a ciutadà català que era, quedà enquadrat a la 60a Divisió republicana, a les ordes del dirigent comunista José del Barrio. Tanmateix, les conviccions demòcrates el feren desertar de les milícies antifranquistes. Escapà a França des de la Curullada per així poder reentrar a l'Estat pel bàndol "nacional".

Un pic guanyada la guerra, comença l'interès del jove Samaranch pel món de l'esport. Fidel a les idees demòcrates, el 1955 és triat regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Aquí comença la seva carrera política, que continuarà en l'àmbit municipal fins al 1961. Sis anys més tard, passa a ser procurador a les Corts franquistes, gràcies al quota familiar.

És normal, idò, que a l'hora de la seva mort hagin plogut les lloances a aquest demòcrata tan gran. Així queda constatat l'any 1973, quan és elegit president de la Diputació de Barcelona. Sota el seu mandat, serà executat el jove barcelonès Salvador Puig Antich. El seu assassinat i la posterior repressió contra el moviment obrer són prova indiscutible de les seves fortes conviccions demòcrates.

Deu ser per aquest motiu que la ciutat de Barcelona, la classe política i els mitjans de comunicació s'han entregat amb passió a lloar Samaranch a l'hora de la seva mort.

Notícies relacionades

La societat civil i política de les Illes en recorden la vida falangista

La brutícia acompanya la mort de Joan Antoni Samaranch. Així, hi ha veus que volen fer un exercici pràctic de memòria històrica. Helena Herrera (CGT) afirma: "Hi ha una impunitat total amb la seva figura. Ara l'eleven als altars? Pareix que la gent té la memòria molt fràgil".

Precisament, des de Memòria Històrica, alerten de la permisivitat que han assolit aquests feixistes que, arribada la democràcia, es capgiraren la camisa. Maria Antònia Oliver els defineix així: "És la gent que s'ha transvestit de demòcrata".

Ningú no oblida el seu passat. Joan Lladó, portaveu d'Esquerra, recorda: "El seu trampolí fou el carnet de Falange". Si avui dia encara es lloa la seva figura, "és per que la societat ha fet memòria històrica, però no justícia històrica". Biel Caldentey, de l'STEI-i, els considera com "la gent habilidosa que va saber canviar de bàndol, els oportunistes". Xavier Bacigalupe (PSM) critica que el PSC i el PSOE "no només n'hagin obviat la trajectòria, sinó que en remarquin el nacionalisme espanyol". Finalment, David Abril (EU) el recorda com "l'home amb el qual esclataren els escàndols de corrupció en el Comitè Olímpic, com a Salt Lake City".