TW
0

Notícies relacionades

L'expresident Jaume Matas despertà ahir una faceta desconeguda per tothom, la vena nacionalista. Es presentà a declarar amb una corbata del color del seu partit però amb dibuixos de l'illa de Mallorca. Ara, no quedà aquí. Durant la vista aturà un moment i demanà permís al jutge per dirigir-se als fiscals. Els aclarí que ja estava cansat que l'anomenassin Jaime "som Jaume", afirmà. Li respongueren que d'acord, però que en molts dels papers que els havia fet arribar la seva defensa hi havia escrit el nom de Jaime. L'expresident protestà fins que un dels seus missers, Manuel Ollé, que sembla que no ho havia acabat d'entendre, li digué: "Jaime, cállese!".

Però les ganes de reivindicar el seu nom català i de tornar-se un pèl nacionalista li han arribat quan és al límit de l'abisme. Ni el seu misser en va fer cas. La corbata no podia dissimular un rostre cansat, derrotat. Amb tot, Matas tingué sort: al matí ja gairebé no l'esperava ningú per escridassar-lo quan arribàs, només s'aturaren a la porta dels jutjats una desena de curiosos i pocs espontanis l'insultaren.

Ja a dins, la caiguda en desgràcia de l'expresident anava per una altra via. A pocs metres de la sala on declarava els periodistes feien apostes per veure qui endevinava la fiança que li imposaria el jutge. La majoria de participants a la porra es decantaven per una xifra de devers el milió d'euros. Els periodistes també estaven cansats. La pel·lícula d'espies del misser Rafel Perera els animà una bona estona, la majoria se'n burlaven. Però després tornà a tocar l'espera. Ahir era el tercer dia de declaracions. De jornades maratonianes als jutjats intentant esgarrapar qualsevol dada d'allò que passàs a la sala de vistes.

Els qui normalment no fan informació de tribunals i fins i tot els que han vingut de fora de l'illa per a l'ocasió ja es començaven a conèixer els jutjats. Però els veterans, els que hi són gairebé cada dia, tenen avantatge. Una de les que ja fa temps que hi fa feina, ho demostrà. Quan un misser s'escapà un moment de la sala de vistes, murmurà: "A la caça". El seguí escales avall fent voleiar l'abric negre, digne d'una au de rapinya, i l'abordà uns trams més avall. Engrapà la presa i intentà xuclar-li tota la informació que va poder d'allò que passava dins la sala. Tornà amb mig somriure.

Amb tot, els periodistes no només són depredadors, també són preses. Ahir, al vestíbul dels jutjats, una redactora de televisió trobà a faltar la seva bossa. Despús-ahir ja n'havien robada una, a la redactora d'una agència de premsa. Però la d'ahir tingué més sort, una altra informadora havia vist una dona d'uns trenta anys que se l'enduia i l'afectada i un redactor de ràdio interceptaren la lladre a la planta baixa i recuperaren la bossa. No fou fins llavors que la Policia hi intervingué.

Com els altres dies hi havia desenes de policies desplegats a l'edifici. Al vestíbul del pis on declarà Matas i on robaren les dues bosses n'hi havia cinc. No veieren res. Quedà clar que eren allà més que res per controlar els periodistes, no per ajudar-los. I per tenir cura de l'expresident imputat.