Picabaralles al veïnat

Segons explica el misser Marín Aleñar, "les decisions s'han d'aprovar amb un mínim de suport de 3/5 parts dels veïns". Llavors, si no s'assoleix aquest mínim la sentència haurà de ser ajornada fins que es forgi una nova majoria. I, per cert, també cal recordar un aspecte que alguns multipropietaris voldrien amagar: "cada propietari és un únic vot, tot i que tingui diversos apartaments a la mateixa comunitat".

Quins són, idò, els conflictes més freqüents? Els més sorollosos són els vinculats amb les obres. "Cap propietari no pot fer obres per compte seu que no estiguin dins ca seva, ja que se entén que és una alteració a la configuració de l'edifici", contextualitza el misser Aleñar.

Per exemple, si un resident vol tancar el balcó amb finestrals haurà de demanar permís a la comunitat, ja que estarà modificant l'estètica d'una façana que és comuna. O si el veí o veïna vol obrir una finestra més des del seu apartament a l'exterior o un altre tipus d'accés.

I com no pot ser d'altra manera, també ha de ser aprovat comunitàriament la construcció de nous habitacles a les terrasses (tot i que sigui privada) o patis interiors. La doctrina és: permès tot allò que no es vegi des de l'exterior (i a l'inrevés). Però el cas paradigmàtic és el del veí que fa obra en un espai comunitari i que s'està apropiant, així, d'un espai que no li pertoca. Per exemple, un que viu a la planta més alta de l'edifici i que s'apropia de la terrassa, per la qual cosa agmenta il·legalment la seva possessió amb la construcció d'un altell.

Després hi ha els conflictes generals, on tot el veïnat s'ha de posar d'acord. Per exemple, si s'han de canviar els balcons perquè el ferro s'ha rovellat (que passa sovint als edificis devora la mar).

Aleshores, els apartaments que tenen tan sols un metre de balcó han de pagar el mateix que els nobles, que en tenen 10 metres? La resposta del misser Marín Aleñar és que sí: tothom ha de pagar igual, tot i que uns es beneficiïn més que els altres.

Un cas no molt llunyà (i molt freqüent) és el de la construcció d'un ascensor. I és que l'habitant d'un primer pis pot no tenir cap necessitat de pagar per la construcció d'un elevador, ja que realment no l'ha de menester.

Però, i la parella major que viu al sisè? Idò per a ells serà una imperiosa necessitat. Dos arguments amb solidesa (cadascú defensa la part que més el beneficia), però quina ha de prevaldre?

En el cas dels ascensors, és l'Ajuntament qui s'involucra en la construcció, aportant una partida de doblers per tal que tots els edificis tenguin la infraestructura necessària, sobretot a les zones històriques de les ciutats.

I si un dia arriben okupes i ja no pots tornar a entrar a casa? Bé, la legislació és molt clara en aquest aspecte si els propietaris (o usufructuaris) hi viuen: fora!.

Una altra història és que el pis estigui desocupat en aquell moment. Llavors la Llei dóna igualment la raó al propietari, però estipula un procediment per fer fora els okupes que pot tardar mesos.

A més a més, pot esser que si l'apartament és buit, els propietaris tampoc es molestin gaire per treure'ls de casa. I si als altres llogaters sí que els molesten, però el propietari es desentén de l'assumpte i no posa cap denúncia?

Idò els veïnats no poden denunciar-los per l'únic fet d'ocupar un apartament. Tan sols els podran dur davant de la Justícia si poden provar que hi ha una motivació (fan renou, creen inseguretat...).

I entre les històries de comunitats que ha de tractar Aleñar també destaca la dels molt vius, que no volen pagar en concepte d'algun servei. Per exemple, una llotja a nivell de carrer, que com a comerç assegura que no té aixeta d'aigua i, per tant, no paga les factures comunitàries.

Cinc anys després es destapa que sí que té presa d'aigua... I comencen les picabaralles, no tan sols perquè d'ara endavant pagui, sinó perquè aboni l'aigua amb retroactivitat.