El 1991, acabada de llicenciar, comença a fer feina al despatx de Buades, on encara continua. "Vaig començar com tots al principi, fent de tot. Després amb el temps et vas especialitzant. Durant una època vaig fer penal. És un món al qual vull tornar, és com l'espurna de la vida, el món real. En el seu moment vaig portar amb Joan Buades el cas del túnel de Sóller. Allà em vaig enganxar, però aquesta especialització és molt esclava", assegura. Rossell ho compaginava amb casos de Responsabilitat Civil, "el que diem RC. Al despatx sempre hem estat els missers de Mapfre i vaig començar a dur-los. M'he anat especialitzant".
L'advocada s'ha centrat a dur RC professionals en els quals defensa les asseguradores i els seus clients. "Constructores i clíniques, sobretot, requereixen els nostres serveis. Els defensam. És un món interessant sobretot perquè ara comencen un nou modus de plets contra altres professions, com els procuradors i els advocats. Si perds un judici corres el risc que el teu client et posi una demanda perquè considera que ho has fet malament. Avui dia tots els professionals hem de tenir una pòlissa perquè et pot passar com amb els metges que els acusen de negligència. L'RC és un món in crescendo".
Rossell explica el mecanisme d'aquest tipus de branca jurídica. "Quan es produeix un sinistre, l' enfonsament d'un edifici, una mort en una operació, un ferit en un accident de cotxe, en una obra al carrer, una agressió d'un porter en una discoteca, etc., sempre trobam darrere el causant una companyia asseguradora. Cada vegada hi més litigiositat i té una explicació. Quan a la gent li passen coses, la culpa sempre ha de ser de l'altre, no d'un mateix. I més en aquest món d'influència anglosaxona on tothom té una pòlissa d'assegurances. En èpoques de crisi, a més, la gent ja té el no per resposta i proven a veure si aconsegueixen indemnitzacions. És lògic, se cerca la satisfacció. A mi em passa una cosa i m'han d'indemnitzar. Si m'operen i no surt bé denuncii, si em faig una casa i surten esquerdes denuncii, si treball a la construcció i m'accident, també. Algú ha d'indemnitzar el perjudici que tinc. Aquest 'algú' normalment són les companyies asseguradores. Aquest increment de demandes ha arrribat a un extrem excessiu perquè no sempre hi ha culpables.
En els casos més tràgics, "quan hi ha morts, és quan el demandant cerca una sentència condemnatòria més que no un acord per indemnització. Volen que el jutge es pronunciï i es produeixi un rescabalament. El que passa és que si el cas tarda quinze anys a resoldre's, la justícia que cercava ja no la troba".
Els fraus
"Hi ha molt de fraus en el món de les assegurances, però les companyies tenen molts filtres per esbrianar-los. Usen investigadors privats en temes importants. M'he trobat amb lesionats que no podien caminar. Venien el dia del judici amb crosses i fets pols. I jo a la cartera tenia un vídeo en el quals pujaven bombones de butà, es tiraven de cap a la piscina o ballaven en una discoteca. Són situacions per riure, ells mai no s'ho esperen. Queden de pedra".
L'advocada viu un sistema judicial "cada cop més feminitizat. A vegades et trobes que el jutge, el secretari, el fiscal i fins i tot l'advocat són tot dones. L'única diferència és que nosaltres hem de conciliar família i treball, cosa que suposa prioritzar tasques. És a dir, en qüestions de feina no perdem el temps, som més pragmàtiques.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.