TW
0

No estan associats, però la mateixa problemàtica altera les seves vides: l'existència d'un familiar que pateix trastorn mental greu. Un centenar d'afectats per aquest tipus de malaltia, en primera persona o per vinculació familar, sortiren ahir al carrer per fer visible el seu "petit drama diari", segons alguns manifestants. La marxa acabà davant la Conselleria de Salut, encara que la descoordinació impedí que els organitzadors s'entrevistassin amb Vicenç Thomàs (que participava a la reunió setmanal del Govern).

Tot i així, una delegació del col·lectiu registrà un manifest adreçat a Thomàs, en el qual criticaven "la manca de recursos existents per tenir cura dels nostres familiars". I és que manquen ajudes econòmiques directes i llars d'acollida (sotmeses a llargues llistes d'espera), a més de centres de dia on els malalts puguin desenvolupar tallers.

Segons Josep Serra, que lliurà el document reivindicatiu a la Conselleria, "demanam el mateix que l'any passat". És a dir, que no s'ha atès cap de les seves demandes.

Arribats a aquest punt, alguns familiars varen anar més enllà i criticaren la manca de feines que es reserven a aquest tipus de malalts. Luisa García, per exemple, creu que les associacions que treballen amb malalts mentals "tan sols volen tenir feina, o sigui una cadira". I contraposa: "Per als nostres familiars mai no n'hi ha". García, que té dos fills i el marit malalts, pensa que els col·lectius d'ajuda no són eficients.

Per altra banda, Catalina Esteban optava per reivindicar la creació d'una Fundació específica per a aquests afectats. I conclou: "Ens sentim sols. Abandonats. Ningú no éns ajuda". Almanco, no tant com elles voldrien.