TW
0

Notícies relacionades

Dues tendències defineixen la política balear de la darrera dècada: l'avanç del bipartidisme estatalista enfront del nacionalisme i una situació de cada cop més igualtat entre PP i PSIB-PSOE. Així ho demostren les diverses convocatòries electorals, siguin autonòmiques, generals o europees. Hi ha diferències d'una contesa a l'altra, però el fil conductor és aquest. Tres factors conflueixen en aquesta tendència. El primer és l'endèmica divisió del món nacionalista illenc. No hi ha manera d'articular una entesa ni quan formen part del mateix govern autonòmic. La seva divisió els fa de cada vegada més dèbils.

El segon factor de la lenta però evident pèrdua de l'hegemonia del PP són els escàndols de corrupció. L'electorat de dretes sol ser condescendent amb aquests fets quan es tracta d'un cas concret. S'ha vist a les eleccions de diumenge al País Valencià amb el suport a Camps. Però el PP balear començà el seu enfilall d'escàndols en els anys noranta (túnel, Calvià...), en l'època de Gabriel Cañellas, i continua en punta avui en dia. Aquest factor és com una malaltia, que va debilitant lentament però de manera implacable. A sobre, el PP perd vots per la dreta amb l'aparició d'UPyD.

La irrupció d'Antich

El tercer factor és fonamental per entendre l'evolució de la política balear en la darrera dècada. El 1997, el PSIB-PSOE travessava hores molt difícils. Des del naixement de l'autonomia, mai no havia aconseguit vèncer el PP. Endemés, Felipe González havia perdut el poder a Madrid un any abans. Els socialistes balears ho tenien molt negre. Aquell any tancaren en fals un congrés que havia fet secretari general Andreu Crespí. La crisi socialista s'accentuava, aquí i arreu de l'Estat. Per sortir-ne s'organitzaren unes primàries per triar candidats. Aleshores sorgí Francesc Antich, batle d'Algaida. Llançà un missatge: "Hem de ser més PSIB i menys PSOE". El 1998, Antich guanyà les primàries a Crespí contra tot pronòstic i l'any següent es convertia en el primer president socialista de les Balears amb el suport dels nacionalistes, els baralladíssims UM i PSM. Amb Antich naixia el populisme d'esquerres amb forta sensibilitat balearista.

De fet, dels dos partits estatals, sovint ha guanyat el que s'ha sabut mostrar més sensible envers el fet insular i defensor de la seva personalitat. Ja ho féu Cañellas enfront de Felipe González. I des de l'altre costat tothom veu en Antich no un polític de factura madrilenya, sinó un illenc que és al Partit Socialista per defensar el seu país balear. Aquesta és la clau del seu èxit. I això explica bona part de la tendència cap al bipartidisme. Els partits nacionalistes van perdent vots. A la primera part dels anys noranta, el PSM superava de llarg el deu per cent dels sufragis. A les europees de diumenge, ni tan sols no s'hi va presentar, mentre que una escissió seva (Entesa) ho feia coalitzada amb ERC.

Però tant PSM, com ERC i Entesa tenen quotes de poder en què es poden sentir còmodes dins el pacte de centreesquerra articulat per Antich. És més, un PSM diumenge desaparegut té dues conselleries a l'Executiu. Antich sap avançar amb els seus i amb els que li són conjunturalment afins. Així, la imparable tendència al bipartidisme balear té especificitats molt clares i lectures molt internes que formen part de l'entranya illenca. El final de Jaume Matas el 2007 es produí quan era més palesa que mai la seva subordinació a Madrid.