Brussel·les, ni barrinada ni barrina

"No...! Et dic que si haguéssim barrinat, res seria. Jo ja donaria el jornal per guanyat", li respon.

Sembla que la lliçó de Francesca Vives, de "la mar fa forat i tapa" amb què pretenen seduir la comissària europea de Política Regional, la polonesa Danuta Hübner, està ben apresa entre la representació política d’un i altre signe.

En aquesta delegació unitària de 150 persones que clamaran perquè Europa reconegui que les Illes són una regió transfronterera, hi són tots els qui hi han de ser i no en manca cap. Això sí, cadascú fa capella amb els seus i la mescladissa és cosa rara.

Per ventura l’excepció n’és Tòfol Soler. "Xisca, per mi que és per aquí que hem de prendre", diu a la consellera quan la dimoniada comença a fer camí pel centre de la ciutat, amb aquell sé-de-què-vas que només comparteixen els que han nascut i crescut al mateix poble.

La comitiva del PP és quantiosa i no es decanten de devora l’expresident. Mallorca: Island of demons duen escrit a la careta que els ha donat Nanda Ramon. Els batles de Santa Margalida, Martí Àngel Torres; de Felanitx, Biel Tauler; d’Alaró, Joan Simonet, són els joves de la ventrada i és coneixedor que tenen juguera.

També hi és Tolo Jover, la primera vara estellenca, a qui fa devers un any una colla de xoriguers li feren els ous en terra damunt la terrassa de casa seva al passeig marítim de Palma. Llevat de Soler, no n’hi ha cap que dugui la careta d’una manera tan original com el batle novell de Llucmajor (llàstima que no n’hi hagi documents gràfics). En lloc de passar-se-la per davant, Joan Jaume se la fot pel clotell. I els seus rínxols foscos guaiten pels ulls i la boca del dimoni ferest provocant l’espant entre els belgues, que mai abans no havien vist res semblant.

Ja són a la Grasmarkt, o plaça de l’Herba, on Antoni Torrents, gràcies als permisos locals pertinents, s’ha cuidat de condicionar un tancat com d’ovelles perquè els dimonis hi puguin pegar bots i cabrioles sense perill de calar foc a ningú.

La regidora de Cort, fogatera major, no s’acaba de decidir si ha de sortir a rotlo o no. "És que justament m’he posat un abric de niló i, per poc que una flòbia em tocàs, crec que m’encendria tota", diu la defensora dels correfocs.

La dimoniada poblera no té trempança i amolla tota la munició. Una funcionària municipal, armada amb un micro pelut com una pell de xot, se’n tem que els decibels estan al capdamunt. I la policia hi intervé. Jaume Garau, director general de Fons Europeus, i Catalina Alemany, directora gerent del Centre Balears Europa, treuen els papers i, afortunadament, tot queda amb rialles.

"Si els veïns s’han queixat, les autoritats encara m’encalçaran a mi", diu Àlex Valdivia, coordinador de l’oficina que el centre té a Brussel·les.

Acabada la pirotènica prohibitiva, l’expedició es traslladà al Roy d’Espagne, un bar de la Grand Place (o de la Grote Markt, si es diu en neerlandès), on Valdivia n’ha reservat una planta sencera. I ara, mentre les cerveses circulen arreu, és l’hora dels ximbombers, dels xeremiers i de tot animal de pèl o de ploma. Són pocs els que saben la lletra, però amb la tonada n’hi ha a bastament.

"Dòmine, dòmine... i amb sa punta des pardal" diu un cantador tot dirigint-se a la directora general de Política Lingüística, Margalida Tous, fins que la fa tornar vermella. Tanmateix, cap com els batles d’Alaró i de Felanitx, de tan desbaratats que van. Encollats, tots dos, acaben afegint-se a la cançoneta pessemera de "volem, volem, volem... Països Catalans!".

I, ara, la rampa li ha fugit a Nanda. Cerca ballador i s’aferra al jove becari santjordier Llorenç Carrió, que no va tan falaguer com la regidora. Biel Barceló, en canvi, es limita a fer qualque mamballeta.

En aquella nit de gresca, res no feia preveure el fatal desenllaç. Danuta, però, l’endemà va ser rotunda. "Ai, germanets! I on anau?", degué pensar en veure la comitiva, que, ara sí, estava presidida per Antich. "Massa a prop i massa enfora", els digué la comissària europea de Política Regional. "Estau massa aferrats al continent per ser territori ultraperifèric i massa lluny de la frontera amb França per ser declarats regió transfronterera. Així és que l’any 2013 ja en tornarem a parlar", concretà.

Són les 5 de la matinada de divendres. Els 150 membres pugen a l’autocar per desfer el camí. "Tu, i a la fi que has arribat a barrinar?", diu aquell. "Barrinar, m’has dit? Ni barrina, ni barrinada", respon l’altre. "Molta de son i agrura, tenc jo, del kebap que em vaig empassar abans de colgar-me, que era més coent que una espinagada poblera!".