“No em puc negar a dir una missa ni per Franco ni per la Pasionaria"

"És que no em queda cap altre remei que tenir l’arquebisbe amb la cara tapada", diu el jove rector tot assenyalant el retrat de Juan del Río, l’arquebisbe castrense d’Espanya, que queda amagat darrere una gran creu de fusta.

I amb Jesús Murgui, quina relació hi teniu?
No en som res, jo, del bisbe de Mallorca. Els capellans castrenses estam sota l’administració del nostre arquebisbe, que resideix a Madrid. Tot i això, als territoris allà on ens destinen sempre mantenim una relació de cordialitat amb els capellans diocesans. Per davall de Juan del Río, hi ha cinc vicaries generals, que són de Terra, de l’Armada, d’Aire, de la Guàrdia Civil i de Defensa. Jo, encara que m’estigui permès vestir-me de militar, tenc graduació de capità i estic adscrit a la Vicaria de Terra. El nostre arquebisbe, com qualsevol altre bisbe més, forma part de la Conferència Episcopal Espanyola.

Juan del Río sol opinar de manera pública sobre qüestions que afecten la societat com fan alguns membres de la Conferència?
Home... Ja ho has vist tu mateix! Per entrevistar-me, la Comandància General de les Balears ha hagut de demanar ordre a Madrid i s’han torbat un parell de setmanes. Nosaltres som part de l’Esglèsia, però també som dins l’Exèrcit. Pertanyem a una institució en què s’ha de mesurar molt tot allò que deim.

Mallorca és la vostra primera destinació des que us ordenaren sacerdot. Quines són les parròquies castrenses que fan prosperar un capellà en la jerarquia?
Home! [riu] Això va per modes. He sentit a dir que, fa devers vint anys, Mallorca era un dels llocs que més triaven els castrenses. N’hi va arribar a haver una quinzena. Ara, en canvi, som jo tot sol. També passa una cosa. I és que som tan pocs que no podem triar. De la meva promoció, només foren dos més els capellans que s’ordenaren. Allò cert és que no solem estar molt de temps en cada destinació. Al cap de tres o quatre anys ens canvien.

Quina és la vostra "clientela"?
Per entrar aquí de dins no demanam el DNI a ningú. Tant hi poden venir civils com militars. Només podem oferir serveis, però, als militars o als seus parents. Per exemple, a dos civils no els puc casar. Ara bé, un fill de militar, sí. Un nét ja no el puc batiar. El parentiu només arriba a una generació. La gent que ve a aquest parròquia sol tenir algun vincle amb militars. Veïnats d’aquesta part de Palma, però, també en vénen de manera habitual.

El rector de Sant Miquel es posarà gelós...
No ho crec jo... [torna a riure] Tenc molt bones relacions amb els capellans de Palma que conec. Com que, per paga, estic tot sol per aquí, he de mirar de fer-me amb la gent. De vegades passa que, com que tots parlen en mallorquí, no els entenc.

I vós no arribareu a dir-ne cap, de missa en català?
Els comptes són que sí. Però, vaja... ho veig difícil. Tot el dia som pels quarters i no tenc temps d’anar a cap classe. De vegades hi ha dones majors, per dins l’església, que parlen en mallorquí i em diuen "ai! perdoni, pare". I jo els dic "res, res, no hi ha res a haver de perdonar!". Jo no som gens antimallorquí o, dit d’una altra manera, gens anticatalà.

I a la vostra parròquia, hi deu haver molta de gent que la confon amb la del poble de Santa Margalida?
Uf! Sí que és ver. He rebut algunes telefonades que anaven dirigides al rector d’aqueix poble. Jo els he de dir "això és la parròquia castrense de Santa Margalida, que és a Palma. Vosaltres cercau la parròquia de Santa Margalida del poble de Santa Margalida". I l’altre dia també em va cridar el rector d’aquell poble i em digué que li havien arribat unes quantes cartes que anaven dirigides a mi.

Enguany, dia 20 de novembre, l’esquela de Franco no va sortir a cap dels diaris que es publiquen a Mallorca. N’hi va haver, de missa?
El que jo et puc dir és que aquí, a Santa Margalida, no n’hi va haver. A altres llocs, no ho sé. N’hi hagué que vingueren a demanar-me-la. Jo els vaig dir que aquestes coses valia més que les demanassin a la Comandància. No sé què va arribar a ser. De totes maneres, jo t’he de dir una cosa. I és que, com a capellà, no em puc negar a dir una missa per l’ànima de ningú. Tant si és per la de Franco, com si és per la de Dolores Ibárruri. Un dels preceptes dels capellans, tant si són castrenses com diocesans, és pregar pels difunts. Així és que, si algú demana una missa a un capellà per la Pasionaria o per Franco, està obligat a dir-la.