Antoni MateuPalma22/12/08 0:00
TW
0

Albert Ferrarons (Santa Coloma de Gramanet, 1983) acaba de publicar Rosa sobre negre. Breu història de l’homosexualitat a l’Espanya del segle XX (La Busca edicions). És un estudi fet des d’una perspectiva catalana, i en català, que comprèn el fet homosexual arreu de l’Estat des de final del segle XIX fins a l’actualitat. Ferrarons hi aplega documentació de l’època com l’estudi de Max-Bembo de 1912, titulat La mala vida en Barcelona. Anormalidad, miseria y vicio. Algunes de les conclusions a què arribava l’estudi esmentat eren que "a la capital catalana es calculava que hi havia entre 6.000, 18.000 o fins a 30.000 uranistes i que, en general, eren poc efeminats (fos per naturalitat o per autocontrol)".

Què hi aportau, en aquest estudi?

En aquest llibre no hi ha recerca. No he consultat arxius. El que he fet ha estat aplegar tot allò que s’ha publicat fins ara sobre el tema per oferir una visió de conjunt. Jo vaig estudiar Història i el meu treball de fi de carrera va ser l’origen del llibre.

Els fets de què parlau quan feis referència a la Barcelona o al Madrid dels anys vint i trenta semblen molt actuals.

De vegades, s’han idealitzat molt aquestes èpoques. Allò cert és que a les ciutats hi havia certa permissivitat cap al tema homosexual. Era l’indici que la cosa començava a gestar-se, com succeïa arreu d’Europa. Tanmateix, s’ha de dir que, encara que les pràctiques homosexuals no estassin tipificades com a delicte, l’homofòbia social era ben palesa. Després, amb la Guerra civil, es produí un tall a tota aquella evolució. A partir del 1954, emparant-se en la Ley de Vagos y Malenates, es començaren a empresonar homosexuals. Aquesta llei era d’origen republicà, però els franquistes la moldejaren per als seus interessos. A presons com la Model de Barcelona, o la de Nanclares de la Oca, a Navarra, es condicionaren galeries específiques per acollir aquests tipus de presos.

I les presons específiques per a homosexuals, com les de Badajoz i Huelva, quan es crearen?

Això fou més tard, al final de la dictadura. El 1970, els més reaccionaris del règim aconseguiren que s’aprovàs la Ley de Peligrosidad Social. Aquesta legislació havia de combatre els costums "relaxats" d’aquells anys. Això volia dir anar contra les sueques en biquini i també, evidentment, contra els homosexuals. Així es creà la presó de Badajoz per als anomenats actius i la de Huelva per als passius.

Com es determinava que un fos catalogat dins una o altra categoria?

Es feien exploracions anals als presos. Si hi havia indici de dilatació de l’anus, l’enviaven a Huelva. En teoria, en aquests centres, s’havien d’aplicar "teràpies" per rehabilitar-los. A la pràctica, no s’hi feia res. A una de les presons, per exemple, cosien tacs de pilotes de futbol per encàrrec d’una fàbrica. Això era tot. A més, les autoritats es desesperaven en veure que alguns dels que havien estat traslladats a Huelva, llavors començaven a desenvolupar el paper actiu.

Ja a la Transició, Barcelona tingué un paper destacat en la lluita pels drets dels gais.

La primera manifestació pel drets dels homosexuals de l’Estat fou a Barcelona el juny de 1977. A Barcelona el moviment sempre ha estat molt més polititzat que a cap altre lloc i, a més, s’ha vinculat a altres causes polítiques. A Madrid, en canvi, l’alliberament ha tingut un aire més festiu. Allà, la consecució dels drets dels gais ha anat a remolc de la festa. Aquest fenomen s’accentuà amb el sorgiment de la cèlebre Movida dels anys vuitanta.

Aquí hi va haver l’intent del FAGI (Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears), que no acabà de funcionar.

Sí. Les entitats de Barcelona promogueren la creació d’entitats germanes en altres territoris. Per això, el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) donà suport al FAGI. L’intent d’expansió de les entitats cap a ciutats petites sempre ha tingut molts de problemes. Així mateix, en el moment en què es derogà la Ley de Peligrosidad Social, no quedà clar l’objectiu contra el qual calia lliutar. Es va perdre molta força. Ara mateix això encara passa. Fa un parell d’anys, es tancà el local d’un grup que s’havia obert feia poc a Manresa. Moltes de vagades, el que succeeix és que els que es posen al capdavant del moviment en una ciutat determinada no són originaris d’allà. I això fa que no acabi d’arrelar. He sentit a dir que, en aquests moments, a Vic hi ha la intenció de crear alguna cosa que sigui un referent per Catalunya central. Veurem què passarà.

Pensau que l’Estat ja ha reconegut a bastament els danys provocats durant el Franquisme?

Déu n’hi do, les coses que ha fet el Govern central, el socialista. Mai no es pot dir basta. Allò cert, però, és que ha promogut moltes iniciatives que han pal·liat un poc aquesta situació. Fa uns anys, per exemple, instal·là una placa al centre penitenciari de Huelva en reconeixement del patiment dels represaliats. Allò més important, però, són les compensacions econòmiques que han rebut alguns dels que foren empresonats per la seva condició.