A Vicens no li convenen eleccions

Alguns situaran l’origen de la crisi al carrer del Sindicat, on té la seu UM. I allò cert és que, des de l’entrada de la nova direcció, el partit ha anat traslladant al Govern la seva crisi interna, que s’origina en les dificultats dels nous mandataris per consolidar el seu poder sobre els antics líders. L’episodi de Buils n’és un capítol; el de Vicens, una altre.

Però, qui obre la caixa dels trons és Antich. Traït per un excés de sinceritat, sense valorar del tot les conseqüències del que anava a fer, el president diu ‘no puc pus’ i, des de la tribuna del Parlament, demana als seus socis d’UM que canviïn el diputat Tomeu Vicens, imputat pel cas de presumpta corrupció de Son Oms i per qui els fiscals demanen presó cautelar.

La bandera del Pacte

El Govern d’Antich, fins ara, només ha tingut una bandera, la lluita contra la corrupció, i Vicens és aquí una taca a l’expedient. Ara per ara, el Pacte no té gaire més a mostrar: les relacions amb Madrid no són les que s’esperaven, sobretot amb Foment; no arriben les inversions promeses ni la millora del finançament. Per ara, els projectes visibles en marxa són els que deixà el PP: Son Espases i el palau de congressos. Per això, perquè l’única bandera que té ara el Govern és la lluita contra la corrupció, Antich fa el que fa.

Ara bé, la petició que fa des de la tribuna del Parlament en ple debat de política general no s’entén sense tenir en compte alguns elements més: el president sap que si Vicens no fos diputat és possible que anàs a presó; el president tem que la seva contrincant, Rosa Estaràs (PP), guanyi el debat parlant de corrupció; el president està molt molest amb el dur discurs que ha fet UM; i el president ha rebut pressions del seu entorn perquè pegui un cop sobre la taula i digui clarament als seus socis que ell no pot continuar governant en aquesta situació.

Iuna de dues: O no calibra les conseqüències del que fa o té molt clar que no passarà res. Antich ha de saber quan puja a la tribuna que Vicens no dimitirà i que ell continuarà depenent del seu vot perquè és el diputat que li dóna la majoria. Ho deu saber. I també deu saber que Vicens continuarà votant amb el Pacte. En cas contrari, s’hagués preocupat de cercar altres suports i no ho ha fet (només divendres inicià contactes amb el PP).

Tampoc no ha de semblar que tot continua igual i el seu Executiu escampa que el Govern està en minoria i que no serà fàcil, quan fins ara Vicens no ha votat en contra del Pacte. Antich, en realitat, ha fet dos gests. Un de cara a fora: ‘No vull Vicens (però continuaré governant amb el seu vot)’. L’altre al seu soci: ‘El problema de Vicens és teu. L’has de resoldre’.

A UM no li agrada que li diguin el que ha de fer i la petició del president l’obliga a anar a remolc. Antich no ha pactat amb ells la petició de dimissió del diputat. Tanmateix, la nova direcció d’UM té l’excusa perfecta per apartar Vicens, home de confiança de l’exlíder d’UM Maria Antònia Munar. No ha de semblar que ho fa de gust ni que ho fa obligat. El suspèn de militància. No l’expulsa.

La càrrega de responsabilitats als socis no sortirà gratis al socialista. S’haurà d’engolir una petició d’eleccions anticipades. Ara ja sap que al seu soci no li importaria que hi hagués un altre Govern.

Allò cert és que als actuals dirigents d’UM i, sobretot al seu president Miquel Nadal, els agradaria que es convocassin eleccions per dos motius que no confessaran mai en públic: el primer, per traslladar a les institucions el canvi de poder que s’ha produït al partit. És evident que en unes hipotètiques candidatures d’UM no apareixerien en llocs de sortida els noms de Maria Antònia Munar, Tomeu Vicens ni Dolça Mulet.

Les eleccions de Nadal

L’altre motiu és que els nous dirigents d’UM confien que unes eleccions tornin a situar el partit com a frontissa i puguin negociar llavors el seu pacte perquè, fins ara, han hagut d’assumir el que negocià Munar. Un pacte que, per cert, frustrà les expectatives de Nadal per ser batle de Palma i deixà UM sense presidir cap govern.

UM vol eleccions per superar la inestabilitat. Però qui pot garantir estabilitat després d’unes eleccions que estarien marcades per l’abstenció i que, fins i tot, provocarien l’entrada al Parlament de partits més minoritaris dels que hi ha ara? Si el que es vol és regenerar la política, basten dimissions.

A qui no ha d’interessar gens la convocatòria d’eleccions és a Antich. Hi arriscaria massa en aquesta jugada de resultats imprevisibles. Ara és el president del Govern. Després ningú no ho sap.

Tot i això, és a Vicens a qui menys interessa la convocatòria que reclamen els qui fins ara eren ‘els seus’. Sap que si no fos aforat possiblement hauria anat a la presó. Li han dit que no dimiteixi per no perdre els privilegis que té com a diputat. Unes eleccions acabarien amb aquests privilegis. A Vicens no li convé fer res que alimenti la possibilitat de convocar eleccions i, per tant, tornam al principi. Vicens ha de garantir l’estabilitat. En cas contrari, ell perd més que ningú.