L'Església de Mallorca, ulls clucs

Com en tantes altres qüestions que afecten el quefer diari dels mallorquins, Jesús Murgui no es pronuncià. Segons un sacerdot de base, incardinat a la diòcesi mallorquina però amb relacions freqüents amb el País Valencià, "durant el temps en què Murgui fou bisbe auxiliar a les ordres de García-Gasco no destacà ni poc ni gens. Era una persona teba que es limitava a fer feines administratives i de representació de l’arquebisbe. No vaig sentir a dir mai cap queixa d’ell".

Jesús Murgui Soriano (València, 1946) ocupa el 65è lloc en el llistat de bisbes de Mallorca, des que Ramon de Torrelles fos nomenat pocs anys després de la conquesta catalana. Murgui és parlant de la mateixa llengua que ho era Torrelles. Ben segur, però, que el primer bisbe la utilitzava amb més freqüència. No debades, en la missa de matines del 2007, que fou retransmesa per IB3, es pogué sentir, després d’haver fet l’acomiadament general en català: "Felices fiestas a todos aquellos que, por enfermedad o cualquier otro impedimento, habeis seguido esta celebración a través de la televisión".

Tan bon punt el valencià prengué possessió del seu càrrec, es féu coneixedor el seu natural. Resclosit com és, Murgui no ha concedit encara cap entrevista a mitjans de comunicació. "No s’ha de pensar —diu un rector d’un poble del Raiguer que s’estima més romandre a l’anonimat— que aquesta manera d’obrar sigui fruit de la deixadesa que regna pel Bisbat, sinó que és una estratègia ben orquestrada des de dalt. Des de Madrid, vull dir. Allà obsequien aquells prelats que no cerquen projecció social i que no es desmarquen dels postulats de la Conferència Episcopal. El silenci ajuda que el conservadorisme es propagui".

Entre la gent d’Església, de tothom és sabut que Murgui no hi està a pler, a Mallorca. Quan Agustín García-Gasco fou nomenat cardenal, s’estengué el rumor que el seu retorn seria immediat. Ha passat un any i mig i el canvi no s’ha produït. "Seria molt estrany que canviassin un bisbe de lloc quan només fa cinc anys que n’ha pres possessió. La meva experiència —explica un rector del Pla que no es vol destapar— em diu que ningú no es mou de la diòcesi mentre no hagin passat set o vuit anys. A més, em vendria molt de nou que fessin Murgui arquebisbe de València. Allà on no n’hi ha, que no n’hi cerquin. És magra la cosa. Però, vaja, així com va la cúpula espanyola, jo ja estic curat d’espants".

"No s’havien vist tants de collets mai com ara. Sembla que tornem temps enrere. A la meva època, allò primer que fèiem precisament era llevar-mos-ho. Si tots els capellans joves que s’ordenen són d’aqueixa casta, és perquè hi ha qualcú que ho promou. És segur que tenen la protecció del bisbe", comenta un capellà d’una seixantena d’anys, d’aquells anomenats postconciliars. "I és que a aquesta Mallorca d’avui ja no li poden fer els comptes. Fa poc vaig llegir una entrevista al Brisas, en què Biel Barceló venia a dir que ‘el PSM havia de deixar de ser el partit dels capellaneros’. Això fa rialles. Si precisament sempre els han malanomenat els del Partit Sacerdotal de Mallorca", diu el rector.

Avesada com estava la societat mallorquina, en temps de Teodor Úbeda, a la participació del bisbe en les qüestions quotidianes, el grau de projecció del prelat actual és més minso. Tanmateix, tots els capellans consultats asseguren que allò que Murgui no cerca és protagonisme. Als actes als quals és convidat, de tothom és sabut que mai no queda a fer rotlada amb els amfitrions. S’estima més tornar al palau i, segons es comenta, fer la vetlada tot sol mirant la televisió. El descontent entre el clergat és evident. Ningú, però, no gosa qüestionar el seu cap de manera oficial. Amb aquest impàs surten a la superfície declaracions reaccionàries com la del jove sacerdot de Sóller. Mentrestant, Murgui està ulls clucs, amb poques perspectives de badar-los.