“No he perdut l'esperança”

Wendell, estau decebut per no haver trobat els vostres avantpassats?
Bé, jo ja sabia que això podia passar. De fet el funcionari del Registre Civil em va advertir que els nadons van començar a inscriure’s l’any 1871, però no va ser fins que van passar 10 anys que es normalitzà la situació. I com que el meu padrí va néixer el 1877, era molt possible que els seus pares no el registrassin. Així que com que ja sabia a què m’exposava, idò no estic decebut del tot. Però està clar que m’hauria agradat trobar ni que fos una mínima pista.

I no heu provat de trobar una fe de baptisme?
Vaig contactar amb el Bisbat de Mallorca, però em digueren que si no sabia a quina parròquia havia estat batiat, era una tasca massa llarga i que s’havien de revisar tots els registres de totes les esglésies existents llavors a Palma, perquè a l’Arxiu diocesà ho tenen classificat per centres religiosos. De tota manera diré a la meva tia Theresa, que és monja i viu a Birmània, que escrigui una carta al Bisbat de Mallorca en què expliqui la situació i demani la seva ajuda per localitzar la nostra família de Mallorca.

I què fareu ara?
Idò me n’aniré a Austràlia una altra vegada. Tanmateix tenc pensat tornar l’any que ve a final de maig i intentar-ho un altre pic. De tota manera el proper cop tindré l’avantatge que ja coneixeré la ciutat i allà on m’he de dirigir per agilitar-ne els tràmits.

Així que sou optimista...
Sí! Profundament optimista. Som dels que pensa que quan una cosa se’t resisteix no s’ha de tirar la tovallola, hi has d’insistir i insistir fins que obtinguis els resultats esperats. Perquè la vida continua i el món continuarà rodant amb mi o sense mi. Per això tenc ben present que si no som jo qui es preocupa perquè estigui bé i aconsegueixi el que vull, ningú no ho farà.

Amb quines sensacions i records partiu?
Bé, he de dir que només he estat a Palma, així que no puc xerrar de la resta de Mallorca. Però pel que he vist aquesta ciutat és molt agradable i tranquil·la, si saps per on moure’t. De tota manera, personalment vull dir que m’he sentit un mallorquí més, tot i que no sé si és perquè les meves arrels són d’aquí. L’únic problema que he tingut per integrar-m’hi una mica més ha estat la barrera de l’idioma.

Vàreu dir que tota la vostra família està darrere d’aquesta recerca. Què els direu quan vegin que no heu trobat res?
Ells també sabien que era molt complicat trobar alguna cosa a la primera, així que no l’agafaran amb mi. Entenen que és com cercar una agulla en un paller i que és una feina molt laboriosa.

Què heu enregistrat amb la vostra inseparable càmera?
A part d’enregistrar les imatges més típiques, com fa qualsevol turista, i jo no podia quedar enrere, he fet un petit reportatge de tots els llocs on he anat a fer gestions per localitzar la partida de naixement del meu padrí. D’aquesta manera els meus germans veuran què és allò que he fet, per on m’he mogut i també com és l’illa d’on provenim.