“Una llengua es dóna per morta baldament no ho sigui del tot”

Per què és necessari que una determinada llengua pervisqui?
Cada llengua, en ella mateixa, és un patrimoni cultural. Chomsky compara la pèrdua d’una llengua al saqueig del Museu de Bagdad esdevengut amb l’atac dels EUA. Amb el robatori d’aquelles obres, no només hi perdé el poble iraquià, sinó tota la humanitat. Tanmateix, les opinions d’aquest pensador no deixen de ser parcials. Per conservar una llengua no basta tenir-ne la gramàtica impresa a la prestatgeria de casa nostra. Allò important és que sigui viva. No és el mateix un plat de cuina que un llibre de receptes.

Hi ha, però, una altra raó que justifica la conservació de la diversitat lingüística. L’homegeneïtat lingüística comporta la pèrdua d’influència cultural. Això vol dir que si hi ha fragmentació lingüística, les influències es multipliquen. Es crea una xarxa multidireccional. Els estudiosos d’un determinat tema pertanyents a un domini lingüístic concret, consulten unes fonts determinades. En canvi, altres estudiosos, d’altres llengües, n’estudien unes altres. Quan aquestes dues comunitats entren en contacte es produeix un transvasament d’idees que, d’altra part, no existiria.

Tot i això, hi ha idiomes que no tenen una producció escrita d’una determinada disciplina.
Així és, però això no implica que aquestes llengües no tenguin mecanismes per "posar-se al dia" i començar a produir terminologia sobre aquella determinada disciplina, ja sigui mitjançant manlleus o neologismes. A la Transició, Suárez digué: "Trobau-me’n un, de catedràtic, que sàpiga fer classes de física quàntica en català!". I podeu estar segur que, tot d’una, n’hi varen trobar més d’un. Si no hi ha ningú que faci classes de física quàntica en quítxua, per ventura, és perquè no hi ha cap parlant d’aquesta llengua que en sàpiga.

Quantes llengües hi ha al món?
Entre la comunitat científica hi ha un consens general que se’n parlen unes 5.000. Com veieu és una xifra bastant rodona i, per tant, imprecisa. Allò cert és que n’hi ha moltes que es troben en perill i cada dia en mor alguna. Austràlia i el Pacífic Sud són les zones del món en què tenen un estat de salut més precari. Idiomes que només són parlats per una dotzena de persones, totes elles majors, però això, a l’Estat espanyol, també suceeix. Els parlars aragonesos, fragmentats per les diferents valls d’Osca, en alguns casos només es parlen a unes quantes cases habitades per una parella d’ancians. De totes maneres, el romaní, l’idioma dels gitanos, és la llengua "espanyola" que es troba en pitjors condicions.

Com és que els gitanos catalans, a diferència dels mallorquins, sempre han parlat en la llengua del país?
Doncs té una explicació molt senzilla. Perquè a Barcelona, o a altres ciutats catalanes, hi arribaren fa segles quan Espanya, com a estat, encara era feble. Aquest grup social, a diferència de la immigració d’occitans del segle XVII, es torbà molt a integrar-se lingüísticament. Com que els gitanos, però, són un grup molt guetitzat, quan es fan un idioma seu són més impermeables lingüísticament. Això explica que el català que parla un gitano barceloní del carrer de la Cera sigui més genuí que el parlat a qualsevol altre barri de la ciutat. O que els gitanos de Perpinyà, tot i els intents assimiladors de França, encara parlin un català gens afrancesat.

Quan una llengua es mor, en queda constància?
En general, es dóna per morta una llengua abans que realment no ho sigui del tot. El que és cert, però, és que quan es mor el darrer parlant d’un idioma, la comunitat científica se’n fa ressò. Per exemple, és cèlebre el cas de Tuone Udaina, el darrer parlant de llengua dàlmata que morí el 1898. En ocasions, les llengües moribundes són molt invisibles i els possibles reductes de parlants estan aïllats sense cap contacte entre ells. Per exemple, el còrnic (llengua d’origen celta, parlada a Cornualla, Gran Bretanya) es donà per extingida el segle XVIII. Cent anys més tard, es descobrí que encara existia un parlant amb unes certes nocions d’aquell idioma en una altra zona.

Un idioma extingit, és recuperable?
S’han de donar unes situacions molt particulars. A l’Ulster, per exemple, fa anys que el gaèlic desaparegué. En l’actualitat, però, els presos de l’IRA empren aquest idioma per comunicar-se sense que els seus guardians els puguin entendre. Són els únics parlants d’Irlanda del Nord. L’exemple més paradigmàtic és la recuperació de l’hebreu a Israel. Tot i que s’ha de dir que aquesta llengua no era completament morta, però sí fossilitzada. No la varen haver d’anar a cercar als llibres.