"Que alcin la mà aquells que sàpiguen fer un plat d’espaguetis i que, a sobre, es pugui menjar. Quants n’hi ha, de vosaltres?". Aquesta és la pregunta que cada curs, en començar les classes, fa el politòleg Vicenç Navarro (Barcelona, 1937) als seus alumnes. Com que aquest estudiós de l’economia política desenvolupa la seva tasca durant un quadrimestre a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i, durant l’altre, a la Johns Hopkins dels EUA, això li permet fer una observació.
"Tant els de Barcelona com els dels EUA tenen entre 20 i 22 anys. Només un 30% dels de la Pompeu Fabra, però, aixequen el braç. A Hopkins, en canvi, l’alça tothom", afirmà ahir Navarro al centre cultural Sa Nostra, on participà del cicle de conferències "Més opinió, més democràcia", organitzat pel Consell.
Per a qui fou assessor de polítiques sanitàries de Hillary Clinton, la raó d’aquest greuge comparatiu és que "els joves americans a edat de 17 anys se’n van de casa i no tenen més remei que aprendre a fer-se el menjar si no volen morir. En canvi, en el cas dels espanyols això no succeeix fins que en tenen 32". L’estudiós en conclou que "si això és així és perquè als EUA hi ha unes polítiques socials que ho afavoreixen". Tanmateix, però, l’objecte principal d’estudi de Navarro és la comparació de la despesa en serveis públics que efectua l’Estat espanyol i la de l’Europa dels quinze.
Segons aquest lluitador antifranquista, que l’any 1962 s’hagué d’exiliar a Suècia, "la dictadura és la causa principal que Espanya pateixi un retard en polítiques socials". "Espanya destina un 20% del PIB a despesa social. Per contra, Suècia hi destina el 32%. Aquest marge de diferència provoca que la qualitat de vida dels suecs sigui superior a la dels espanyols", afirma.
"El mateix any —explica l’estudiós— que la meva sogra, sueca, es trencà el fèmur, la meva mare, a Barcelona estant, també. Una treballadora social es cuidava de la meva sogra cinc vegades cada dia. Fins i tot, a les dues de la matinada, la treballadora la visitava per portar-la al bany. En el cas de la meva mare, era la meva germana, de la meva mateixa edat que jo, qui se’n feia càrrec de manera exclusiva. A Espanya, per tant, tot i els discursos existents, la més patidora és la dona. Aquí ens dedicam a posar-les sobre un pedestal i llavors les crucificam. La pregunta és: Voldrà la néta de la meva germana fer-se càrrec de la seva àvia quan es rompi el fèmur?".
Quant a educació, el sistema finlandès és, per Navarro, el millor. "Sabeu què fa que els estudiants finlandesos siguin els més bons dels món? —demana—. Doncs el triomf del sistema públic, que és divers. No de manera racial, sinó de classe social. El fill del banquer i el fill de l’empleat de banca van a escola junts. I això és bo. També per al fill del banquer".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.