Mariu Verdú26/02/25 11:23
TW
0

A França, la política lingüística que de forma històrica han desenvolupat els distints governs que han anat succeint-se s’ha basat en la discriminació a totes les llengües que no siguin la llengua francesa pròpiament dita. L’Estat francès, a més del dominant francès, hi té set llengües minoritzades al llarg del temps, que a dia d’avui, 2025, segueixen resistint l'envestida homogeneitzadora del govern central. Aquestes llengües, que els francesos tracten errònia i despectivament com a dialectes, venen a ser l’alsacià, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc i l’occità.

Idò, als registres civils d’arreu de França, de forma quasi automàtica, els funcionaris han negat contínuament el drets dels progenitors a posar al seu fill o filla un nom que contingués caracters no propis de la llengua francesa. És a dir, que grafies i accents que no són propis de la llengua francesa han estat vetats, i d’aquesta forma quedaven els noms al alsacià, bretó o català fora de la legalitat i possibilitat, bàsicament, d’existir.

Ara, al febrer de 2025, una sentència fa història al permetre a uns progenitors la inscripció del seu nounat als registres amb un nom que inclou una grafia estranya per a la llengua francesa supremacista: la Ñ. Els progranitors del nounat varen decidir de posar el nom bretó de Frañch al seu fill, una decisió que els hi duria per un camí judicial que mai oblidaran.

Si bé el 2008 França va incloure una referència a les llengües minoritzades dins de la seva nova Constitució (tan simple com: «les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni», al francés d’entén); i després de la batalla política del Govern centralitzador francés amb les autoritats locals de la Catalunya del Nord per tal que no empressin el català als plens municipals; al 2025, sembla que les llengües minoritzades de França, per fi, podran començar a construir un marc legal que les protegeixi per primer pic en tota la història.

Però, coneixent la llarga història lingüicida de l’Estat francés, molts professionals de les llengües europees desconfien d’aquestes passes i, tot i la inevitable emoció que pot generar la sentència, cal ser conscients de la ideocincràcia d’aquest estat respecte de les seves llengües i no oblidar. A la Carta Europea de les Llengües encara li falta molt de reconegut i, el que es pitjor, molt de reconeixements per part dels propis estats membres de la Unió Europea.