TW
1

Els resultats esportius són sempre el més important. I, certament, són molt bons en aquest inici de temporada. Són moltes les crítiques que he fet, i encara ara faig, a la gestió de Llorenç Serra Ferrer, màxim accionista i director esportiu, i Jaume Cladera, que exerceix de president. Però tot és no res davant els bons resultats.

És fàcil ser generós i comprensiu en la derrota, però és en les victòries quan es demostra l'autèntica vàlua d'un home. Serra i Cladera haurien d'aprofitar el bon moment esportiu per intentar recuperar la credibilitat perduda, per dissipar qualsevol dubte econòmic que hagi generat la seva gestió, per fer bandera de l'honestedat i la transparència. Haurien de saber reconduir la fractura social amb la Federació de Penyes i incentivar la presència de l'afició a les grades. I clar, no estaria de més que intentassin arribar a acords amb Pere Terrasa i Utz Claassen, que per sort o per desgràcia controlen el 45 per cent de la Societat Anònima Esportiva.

La realitat, emperò, és ben diferent. Serra i Cladera van ara una mica estufats, treuen pit i desaprofiten una oportunitat històrica per fer créixer l'entitat.

Ahir, Jaume Roures, president de Mediapro, parlà ben clar davant els micròfons de Cope Mallorca. Va ser duríssim amb Llorenç Serra Ferrer i Jaume Cladera. "M'han estafat", arribà a dir.

Explicà que Mediapro avançà doblers al Mallorca i que l'entitat havia pogut d'aquesta manera complir amb el conveni de creditors i evitar-se així la dissolució. Cladera i Serra, en canvi, defensen que és Mediapro qui deu doblers al Mallorca. I ahir feren esforços per explicar-se, després d'assabentar-se de les paraules de Roures. Els jutjats decidiran. No serà aquest l'únic conflicte judicial que tindrà el Reial Mallorca, ja que el G30 demandarà l'entitat. Ah, i encara pot caure una demanda més de Mediapro.

Serra i Cladera es tornen a equivocar. Aquests moments de bonança esportiva són per fer nous amics i consolidar els existents. Cercar nous conflictes és un doi i una temeritat. I si l'enemic és Jaume Roures... Uff! Quin perill!