Alfaro reclamà penal per mans de Sergio Ramos, però en aquesta ocasió l'àrbitre encertà, ja que la pilota no pegà a les mans del madridista. | Joan Torres

TW
7

Quina derrota més injusta! El Mallorca va fer mèrits per no perdre, però acabà derrotat (1-2) per un Reial Madrid que s'hagué d'esforçar per reaccionar, aconseguir els tres punts i obtenir així el títol honorífic de campió d'hivern.

El conjunt de Caparrós, ben posicionat sobre el terreny de joc, va fer una primera meitat excepcional. Neutralitzà la línia de creació del conjunt blanc, que tingué moltíssimes dificultats per fer circular la pilota, i emprà el contracop per martiritzar la defensa rival. El Mallorca va fer de la feina, el sacrifici, l'ordre i la disciplina els seus millors arguments. Hemed, amb un espectacular cop de cap, avançà els illencs abans del descans en aprofitar una bona centrada de Castro. A la represa, Mourinho se la jugà i deixà només tres defenses a la recerca d'una remuntada que semblava impossible. El Mallorca acusà el cansament, abaixà la intensitat i l'aclaparador domini del Madrid obtingué una recompensa excessiva amb els gols d'Higuaín i Callejón.

Just començar el partit, va quedar clar que el Mallorca tenia el matx perfectament preparat, que tenia ben estudiat el rival i que sabia com neutralitzar el joc blanc. Caparrós va ajuntar les línies i amb una pressió asfixiant va deixar el Madrid sense cervell. Ofegat Xabi Alonso i amb Özil massa avançat, els de vermell deixaven que fos Lass qui iniciàs les jugades.

El Mallorca, en tot cas, no només es preocupava de defensar i cercava el gol al contracop. Víctor xutà fora i poc després Lass tomà l'algaidí dins l'àrea, però l'àrbitre andalús Pérez Montero deixà continuar el joc.

El Madrid estava incòmode, apàtic i indolent. Hemed i Víctor treballaven de valent, i també ho feien -i molt- Tissone i Joao Víctor. El Mallorca estava ben organitzat i mai no va perdre l'ordre ni la disciplina.

Hemed, encara abans que es complís la primera mitja hora de joc, disposà d'una clara oportunitat, però la seva rematada sortí fora. El conjunt de Mourincho atresora moltíssima qualitat i en qualsevol moment podia desnivellar el partit.

El Mallorca treballava, feia un gran matx i obtingué un just premi a l'esforç quan Hemed, de cap, inaugurà el marcador.
El primer temps finalitzà amb un gran ensurt per a Aouate, després que Sergio Ramos, de cap, enviàs la pilota al pal.
Mourinho havia de fer reaccionar el seu equip a la represa. Higuaín entrà per Lass i Özil endarrerí la posició per contribuir a l'organització del conjunt.

El Madrid dominava amb claredat, però els futbolistes del Mallorca encara no havien acabat les piles i creaven perill al contracop. Un gol anul·lat a Víctor per un fora de joc inexistent pogué decidir el duel. Tot seguit, l'àrbitre es tornà a equivocar en no sancionar un penal de Ramis a Callejón.

Mourinho es desesperava a la banda i no tardà a jugar-se-la. Kaka i Coentrao supliren Arbeloa i Marcelo i el Madrid passà a jugar amb una defensa de tres homes.

La maquinària blanca començà a funcionar i era fàcil intuir el gol del Madrid. Özil ficà una pilota interior a Higuaín i el xut de l'argentí, després de tocar Tissone, s'elevà per damunt Aouate (1-1). El Madrid, ara sí, estava llançat, dominava, tenia el Mallorca tancat a la seva pròpia parcel·la i arribava amb facilitat a les rodalies d'Aouate.  Caparrós donà entrada a Ogunjimi en substitució d'un esgotat Hemed. El Mallorca estava contra les cordes, Pérez Montero anul·là un gol a Sergio Ramos -l'encertà-, però els futbolistes de Caparrós feia ja molts minuts que havien acabat les forces, que notaven el cansament acumulat.

Martí substituí Víctor per intentar donar més consistència al centre del camp, per intentar retenir l'esfèric. Fou inútil, ja que Callejón aprofità una pilota solta, després de dos xuts d'Higuaín i Benzema, per superar Aouate, aconseguir un triomf vital i atorgar al Madrid el títol honorífic de campió d'hivern.