...i altres herbes

Administradors
La feina dels administradors concursals del Reial Mallorca -Sebastià Frau, José Miguel Cregenzán i Pedro Mir- és avaluada amb detall per més d'un advocat i economista. De fet, no seria estrany que ben aviat algú demanàs explicacions judicials respecte de la contractació de Pere Terrasa, que havia cobrat una substanciosa indemnització del Reial Mallorca. De fet, un bufet d'advocats ja hi està fent feina. Els concursos de creditors deixen sempre molts descontents i el del Reial Mallorca no n'és una excepció. Ho dic perquè és ben curiós que bona part dels accionistes del Reial Mallorca cobrin de la Societat Anònima Esportiva. Aquest fet també pot acabar en els tribunals.

El concurs
El concurs de creditors és una figura ben curiosa. Fa possible, per exemple, que el Mallorca no hagi pagat Adúriz i ja l'hagi venut i cobrat. I fa possible que els creditors hagin de cobrar la meitat del que els hi deuen -i en cinc anys-, però la Societat Anònima Esportiva, pugui pagar 500.000 euros per Alfaro o pugui destinar una important quantitat de doblers a fitxar un davanter i un central.

Bona relació
No és un doi. De fet, jo diria que és fonalmental pel futur de l'entitat que les relacions entre els diferents accionistes sigui bona. No és fàcil, ja que en el decurs d'una temporada sempre sorgeixen diferents punts de vista. Així, per exemple, Serra Ferrer ha mantingut discrepàncies amb Jaume Cladera, Biel Cerdà, la família Nadal i darrerament amb Pere Terrasa. En tot cas, la relació personal entre tots ells és encara extraordinària. Que sigui per a molts anys!

Desencís (I)
El mallorquinisme obligà Mateu Alemany a vendre el Reial Mallorca a Llorenç Serra Ferrer. L'andritxol es va equivocar -i molt!- quan va facilitar l'arribada del madrileny Javier Martí Asensio. Quan recuperà el control del club, no tardà a reiniciar els contactes amb Serra Ferrer. La massa social i la premsa, de manera unànime, desitjava l'arribada del tècnic pobler al Reial Mallorca com a màxim accionista. Alemany, idò, no tingué altre remei que vendre a Serra Ferrer. Fou, aleshores, una decisió valenta, que rebé el vistiplau de tothom, sense excepcions. Fou, a més, un sacrifici important per a Alemany, ja que Serra només estava disposat a pagar 1,5 milions d'euros en quatre anys. Però l'andritxol ho tenia ben decidit.

Un any abans, l'andritxol havia rebutjat l'oferta de Serra Ferrer perquè considerava que era poc clara i, per sobre de qualsevol altra cosa, poc solvent. Vull dir que Alemany pensava que Serra Fer-rer no tenia el múscul suficient per conduir el Mallorca. Tanmateix, després del fracàs que havia suposat la venda a Martí Asensio, era clar que Serra Ferrer havia de convertir-se en el nou propietari. Alemany negocià amb Serra Ferrer i amb Paco Segarra, que aleshores formava part del grup del pobler. S'havien d'entendre. Serra i Segarra discutiren abans de començar, però Alemany va vendre el Mallorca al pobler. Avui, ja són molts els que pensen que es va equivocar, que fou una greu errada, que Serra Ferrer no està capacitat per manejar la Societat Anònima Esportiva.

Desencís (II)
No m'atreviria a dir que l'arribada de Serra Ferrer ha suposat la constatació d'una fracàs. Ben alerta! Ara bé, sí que és cert que me n'esperava molt més. Ien tots els àmbits. En tot cas, també és cert que els encerts del pobler i el seu grup han estat nombrosos. Estic ben segur que Serra ja té un bon seguici que li recorda dia i nit els seus encerts. Per tant, m'heu de permetre que jo em refereixi a les errades. Recordem, per exemple, l'assumpte de l'expresident Josep Pons o el conflicte generat pel conseller Biel Cerdà amb les penyes... Des del punt de vista econòmic, és innecessari dir que el fet que l'entitat estigui en concurs de creditors obligava a una política d'austeritat i a equilibrar el pressupost; en definitiva, a tancar l'exercici sense pèrdues. Tothom s'ho podia imaginar, però el temps ens ha confirmat que la capacitat d'inversió del grup que ara comanda el Reial Mallorca és quasi nul·la.

Serra Ferrer, com tothom sap, té un caràcter ben difícil. El president Jaume Cladera explicava en una entrevista a dBalears que un dels grans objectius per a aquesta temporada era aconseguir que Serra recuperàs el somriure. No en duim camí. Socialment, el màxim accionista no ha volgut entendre la importància de la seva persona pel mallorquinisme. En aquest sentit, ha delegat amb el president Jaume Cladera, que s'ha multiplicat per atendre tots els compromisos de l'entitat. Això no obstant, Serra hauria d'entendre que, tot i l'excel·lent feina de Cladera, els mallorquinistes necessiten de la seva presència. El mallorquinisme vol veure Serra, el volen escoltar, saber què pensa, què diu... L'estructura del club ha patit abans de l'inici de l'actual campanya una remodelació.

Ha millorat, perquè, de fet, era ja imprescindible que la Societat tingués un director general. En aquest sentit, ja ho ha explicat en alguna altra ocasió, i el president Jaume Cladera n'està d'acord, no s'ha aconseguit encara l'estructura ideal. En aquest sentit, el sentit comú, que no és el més comú dels sentits, ens diu que Serra Ferrer, que és el màxim accionista, hauria de ser el president. I també sembla evident que és ben necessari fitxar un director esportiu. I tampoc no s'ha aconseguit, per exemple, millorar de manera substancial les relacions del tradicionalment prepotent i superb Mallorca amb la resta de clubs de la Part Forana. Ara bé, s'hi han fet esforços.

El ridícul
Personalment, emperò, el Reial Mallorca ha tingut una iniciativa que em sembla especialment desafortunada. Em referesc, ja us ho podeu imaginar, al projecte de construcció del nou Lluís Sitjar. Em semblaria perfecte si no requerís la donació de 30.000 metres quadrats de sòl de propietat municipal i tingués garantit el finançament. En tot cas, el pitjor ha estat comprovar que el club es comprometé davant el batle, Mateu Isern, a demostrar la viabilitat econòmica del projecte i ja han passat més de trenta dies i no han dit res. Els compromisos s'han de complir. I el Mallorca no ho ha fet. No pot ser. Quin desastre! Quin ridícul!