La festa

Ahir vaig seguir el matx per un sistema que de cada pic em resulta més pràctic: internet. De cada vegada hi ha més webs que ofereixen la transmissió en directe dels partits del Mallorca i, sobretot, és un bon recurs quan els de Laudrup juguen fora camp.
En aquesta ocasió el Mallorca jugava a casa, però un servidor es trobava a Barcelona, que és com ser a casa, si bé impossibilita pegar un bot a Son Moix, de manera que vaig recórrer a l'ordinador portàtil.

Barcelona està esplèndida i plenament primaveral. El centre és ple de gent de tots els colors i de tot pelatge i, a primera vista, fa l'efecte que no hi ha crisi. Les botigues, els bars i els restaurants vessen de clients. Per ventura, la gent redueix el consum, però de moment la presència als carrers comercials sembla no haver minvat.

Les vies cèntriques de la capital eren plenes de seguidors de l'USAP, el club de rugbi de Perpinyà, que disputava un partit a l'estadi Lluís Companys de Montjuïc corresponent a la Lliga de Campions d'aquest esport, contra el Toulon. Milers d'aficionats del nord es desplaçaren a la Ciutat Comtal amb la intenció de veure-hi jugar el seu equip i de passar un cap de setmana a l'urbs que també és la seva capital.

Barcelona, ahir, era una festa: la de la germanor entre seguidors de l'USAP del nord i del sud, la festa de la germanor entre els catalans d'una banda i l'altra dels Pirineus. Fou una festa que continuà després al Camp Nou, on també es notà una important presència dels nord-catalans i on un Barça una mica despistat acabà imposant-se a un Almeria coratjós però amb molta menys qualitat. I la festa, ben segurament, continua avui: la festa de la democràcia, la festa de la majoria dels catalans que troben que Catalunya té dret a decidir el seu futur lliurement, sense imposicions de l'Estat espanyol.

I a Mallorca també hi hagué celebracions: festes en una dotzena de pobles per on passà la campanya "Mallorca, m'agrada!" que, com deia aquell vell eslògan publicitari, "allà on va, triomfa". I a Son Moix, amb un convidat ben especial, Gregorio Manzano, que tot i tenir alguns dels millors registres en la història del club vermell, no és gaire estimat pel mallorquinisme. Segur que ell pensa que ens ho hem de fer mirar... però, sens dubte, és ell qui hi hauria de reflexionar una mica.

I pel que fa al matx, el Mallorca sumà un altre punt, cosa que aproxima una mica més el gran objectiu de la permanència. El partit va ser irregular i, si no fos per la còmoda situació a la classificació, hi hauria motius per preocupar-se. Aquest equip pateix des de fa ja algunes jornades una estranya infermetat que hi provoca inseguretats i una multiplicació d'errades. El porter Aouate i la defensa es mostraren especialment desafortunats, però culpabilitzar només un reduït grup de futbolistes no seria just. Els mèrits i les crítiques han de repartir-se igual entre tots els jugadors que participaren en el duel. Ara bé, és també una evidència que hi ha futbolistes en un pèssim moment de joc. La festa de la permanència, sigui com sigui, és més a prop.