La catedral del futbol

- "Què t'ha semblat la catedral?"
- "No ho sé, no som gaire religiós, jo."
Aquesta pregunta i resposta es pogueren sentir en directe per una emissora de ràdio mallorquina fa uns anys. La gràcia és que entrevistador i entrevistat estaven damunt la gespa de l'estadi de San Mamés de Bilbao just després de finalitzar un partit de futbol entre els primers equips de l'Athlètic de Bilbao i el Mallorca. L'entrevistador era un periodista mallorquí. L'entrevistat el menut davanter del Mallorca, Carlos Domínguez.
Un jugador molt més ràpid amb les cames que amb el cervell.

Propietat de l'Athletic Club de Bilbao, l'estadi de San Mamés és conegut popularment com la Catedral. L'estadi actualment té una capacitat de 40.000 espectadors i unes dimensions de 103 x 68 m. La inauguració i primer partit tengueren lloc el 21 d'agost de 1913, jugaren l'Athletic i el Racing d'Irun. Pichichi va ser el primer jugador en marcar un gol a l'Estadi de San Mamés. Ahir, contra el Mallorca, el conjunt biscaí, va disputar el seu partit número 2.500 a la Primera Divisió.

De fet, San Mamés és l'únic estadi que ha acollit totes les edicions de la Primera Divisió. Per això i per la veneració que la seva "parròquia" professa cap ael futbol en estat pur, es coneix en el món del futbol (ja hem vist que hi ha excepcions) amb l'esmentat sobrenom de la Catedral.
Lèsatdi havia de ser enderrocat fa uns anys i substituït per un de més modern que s'ha de construir en uns terrenys molt propers. De moment la crisi ha paralitzat el projecte.

San Mamés, de moment, no s'enderroca i ahir, aquest Mallorca en construcció que tenim enguany, va rebre una pallissa de ca extern damunt la gespa de l'antic estadi bilbaí. Una derrota que juntament amb la de Gijón i la pírrica victòria davant un pobríssim Osasuna faran que tornin els dubtes sobre la capacitat del projecte de Laudrup per mantenir la categoria. Personalment, pens que hi ha qualitat suficient per assegurar els punts necessaris, sobretot els que es disputin a casa. Em tem que a fora la tònica serà la que vérem ahir.
Ho passàrem malament.

Cada vegada que el Mallorca s'enfronta a l'Atlhetic de Bilbao no puc evitar evocar les diferents ocasions en què vaig acompanyar el conjunt mallorquí (en l'època daurada de Cúper) a aquella entranyable ciutat. Cada visita esdevenia una experiència única. El futbol es viu d'una manera especial allà. Amb passió. Amb una comunió entre afició i equip única. No vull dir que sigui l'estadi on hi hagi un ambient més infernal. He estat a l'estadi de la ciutat croata d'Split o al Celtic Park, que en això superen els aficionats bascos. Però la passió i la connexió entre els joves bascos que suen la camiseta vermella i blanca damunt l'herba i els que la suen a la graderia, és simplement única.

A San Mamés, s'hi percep un ambient distint del de qualsevol altre estadi dels que he estat. A vegades més proper a un circ romà que a un estadi de futbol...
I en aquest circ futbolístic, el públic també està de part dels lleons.
Però el cert és que la darrera vegada que vaig ser a San Mamés no vaig ser a la graderia, ni duia cap camiseta de cap equip de futbol. Va ser a començaments d'estiu. Duia una camiseta negra i era damunt la gespa sagrada de la Catedral.
Damunt un dels gols un escenari immens acollia l'actuació dels AC DC.
Hells Bells a la Catedral.
No sé qui té més anys, si San Mamés, o el conjunt heavy.