“L'únic secret és la constància i la feina"

Margalida Crespí (Palma, 1990) gaudeix d'uns dies de descans, després d'haver confirmat amb dues medalles de plata en els Campionats d'Europa de Natació de Budapest que hi ha vida a la natació sincronitzada més enllà de Gemma Mengual. La mallorquina ja forma part del grup de "veteranes" encarregades d'estirar de l'equip que dirigiex Anna Tarrés, el qual ja ha posat la mirada en la propera Copa del Món.

Com mirau el que heu aconseguit després d'un parell de dies de descans a Mallorca?
La meva mirada ha canviat perquè són dues medalles més en el meu currículum i la perspectiva també ha canviat perquè veiem que tenim possibilitats d'aconseguir més medalles. Ara veurem com va la Copa del Món. Era pel que lluitàvem.

Els Campionats d'Europa de Budapest han estat la primera gran competició de l'equip espanyol de natació sincronitzada sense Gemma Mengual. Aquest canvi generacional va suposar una pressió o una motivació?
Una motivació, clar. Em sent pressionada, perquè ara la veterana som jo, però és una motivació extra, ja que veus que l'equip també funciona sense elles.

Les llargues jornades d'entrenament al CAR de Sant Cugat deuen fer que les companyes esdevinguin una segona família. Podria ser una de les claus de l'èxit? Quin és el secret de l'equip?
No tot l'equip de sincronitzada viu a les instal·lacions del CAR de Sant Cugat. Per tant, no crec que això tingui gaire a veure amb els bons resultats. El secret, doncs, crec que és saber funcionar com un conjunt. La veritat és que fora de les hores d'entrenament tampoc no ens veim gaire i intentam desconnectar al màxim. De vegades hi ha pressions dels entrenaments que... Va bé desconnectar i no saber-ne res. El gran secret és la constància i la feina.

Si partim de la base que la feina i la implicació són màximes, què és el que provoca aquest domini de les nedadores russes?
Rússia és un país molt gran i poden seleccionar les nines que vulguin per fer sincronitzada. La diferència amb Espanya és que aquí en fa qui vol i a l'edat que vols. És difícil competir. Nosaltres només tenim 300.000 llicències, que, comparades amb les de Rússia, són molt poques. Això és un punt en contra nostra, però és gratificant que un país tan petit pugui obtenir aquests resultats, havent-hi tan pocs esportistes comparat amb aquests països.

Doncs, la feina amb la base és una de les assignatures pendents per mantenir el nivell que ha assolit la natació sincronitzada?
En teoria, per a enguany, era previst que es posàs en marxa un centre de tecnificació durant els caps de setmana, com una espècie de selecció balear en la qual les nines de la categoria Júnior de les Illes hi anassin concentrades. Al final s'han penjat. Per exemple, les nines del CN Mediterrània no tenen piscina on entrenar. L'IME va prometre una piscina que ara no els donen i, si n'hi ofereixen una per entrenar, és durant dues hores que normalment coincideixen amb els pitjors moments del dia. La indignació hi és patent, perquè són nines de deu anys que realment neden perquè volen i així els lleven la il·lusió. És com si un nin que juga a tennis no tingués pista on jugar i s'hagués de conformar de posar una xarxa enmig del carrer. Si volen més futures nedadores i més promeses crec que aquest no és el camí que s'ha de seguir.

Podem afirmar que les institucions no donen el suport suficient a l'esport de base?
A la base no li donen suport i si no es reforça la base segur que no funciona la resta. A mi sí que em donen suport, però s'ha de recordar que jo vaig sortir d'un club petit i entrenava a Son Moix compartint la piscina amb els saltadors de trampolí. S'ha de reconèixer que de vegades era una mica perillós (rialles). Tanmateix, la veritat és que no teníem problemes, perquè disposàvem del nostre espai. Però és que ara només tenen un forat per nedar. De Son Moix van haver d'anar a piscines d'hotel, que no tenen la profunditat adequada i elles hi fan peu, una cosa que per fer sincronitzada no crec que sigui el més indicat. La base no té el suport necessari, crec que és el que hi manca.

Què us passa pel cap quan sou damunt el podi?
Et recordes de totes les hores de feina que hi ha darrere i que has invertit per poder aconseguir-ho, però també de la família. Quan mires la graderia, sí que veus la gent que et fa costat; però, quan fas la volta d'honor i mires i veus que no hi ha la teva família, et sap més greu. Mires, saludes i no veus ningú més, però realment penses en la feina feta. Mesos abans ens queixam, un mes abans te'n vols anar i passes de tot, i després realment veus que ha valgut la pena.

Marco Rivera va reconèixer, després de quedar fora de la final dels 800 lliures, que la culpa només era seva per no haver entrenat dur durant l'hivern. Quina fórmula utilitzes per no enviar-ho tot a rodar durant les sessions maratonianes d'entrenament de l'hivern?
La constància. Marcar-se petits objectius i no només pensar en l'Europeu. A qualsevol competició, a qualsevol exhibició has de dir: 'va, ara ho faré com a l'Europeu d'aquí a tres mesos'.
Quan ets a la prèvia dels campionats sí que entrenes amb ganes, perquè penses que has de ser millor que les russes. El pensament és 'he de ser la millor', i si una companya ho fa millor entrenes més. De tota manera, la veritat és que durant l'any sí que hi ha baixades, perquè és molt llarg. Durant el gener vèiem que fins a l'agost no competiríem i sí que hi havia baixada a l'equip, però es fan reunions per continuar animant l'equip.