Felet meu, queda't!

Que la vida és una drama és una veritat, crec, poc discutible. Un drama a vida o mort, per dir-ho amb més propietat. Aquest dura realitat es veu tant en la naturalesa com en la vida econòmica, en el món de la cultura i a casa, entre literats de distinta sensibilitat moral i estètica. És una lluita, hi insistesc, a vida o mort. Des de diversos interessos, els comentaristes polítics, religiosos, literaris, filosòfics i fins i tot científics, com jo mateix, intentam edulcorar o maquillar aquest drama, aquesta pugna aferrissada que existeix entre els éssers vius. Amb el pecat duim incorporada la penitència: sense drama, l'interès pel nostres escrits o per les nostres classes disminueix de manera notable. No passa igual amb els comentaristes esportius que, a l'inrevés de nosaltres, tenen ben clar que la seva funció és fer més gros -magnificar, per dir-ho encara més clar- el component dramàtic que té qualsevol confrontació esportiva.

Quan es tracta d'un partit en què el teu equip estimat es juga l'ascens de categoria, ja gairebé no calen ni comentaristes per gaudir del drama: de l'adrenalina. És el que em passà ahir dematí amb l'Atlètic de Balears. Vaig assaborir cada uns dels minuts del partit, tot i que semblava confirmar-se el malefici. I encara que estava tot sol, vaig alçar quasi durant un minut el braços quan s'ha confirmat el tan desitjat ascens. A qui em dirigia?
He de dir que fins al final, quan ens tocaren el penal a favor -un penal indiscutible: no hem rebut mai cap favor d'un àrbitre i en aquesta ocasió, tampoc-, vaig tenir una mica de remordiment de consciència. La causa d'aquest remordiment fou un error que vaig cometre diumenge de la setmana passada quan, intentant dir que el Balears era un equip lliure de prejudicis racials i religiosos, vaig subratllar que hi havia un xueta a l'alineació. Aquest jugador va ser expulsat de manera injusta en el matx d'ahir i em va semblar veure-hi una maniobra de la internacional antisionista que, per mor de la meva delació, havia comprat l'àrbitre perquè expulsàs Pomar i, després, carregar la culpa de la derrota al nostre lateral dret.

Tot aquest sentiment de culpa quedà feliçment oblidat quan el Balears marcà el gol que capgirava el resultat de l'eliminatòria. La meva alegria va ser doble, perquè el gol significava l'ascens i perquè era conseqüència d'un penal provocat pel negret Rafel -realment li diuen Rafeal-. Es tracta del negret Rafeal, un jugador que té dues virtuts admirables: un toc de pilota suau i precís i un driblatge ple d'imaginació i creativitat. Ja sabeu que en la nostra llengua el diminutiu o nom hipocorístic de Rafel no és Rafa, com en diuen els monàrquics i centralistes, sinó Felet. Per això és que ara que vull expressar, així, un desig per a la temporada que ve: Felet meu, t'estimam! Felet meu, queda't!.