Indolent! Ni cap, ni cor ni collons (3-0)

Cor, cap i collons -coratge, pels més pudorosos- són tres virtuts fonamentals. Fou el mític Kubala qui explicà que era imprescindible afrontar qualsevol partit amb el cor calent, el cap fred i dos collons. El Reial Mallorca, sense intensitat, sense agressivitat, es transforma en un equip vulgar i mediocre. Ahir, amb la permanència aconseguida, pareixia que els futbolistes es conformaven amb la feina feta fins ara, amb els quaranta-tres punts aconseguits... El Getafe va ser superior al conjunt de Manzano i va obtenir un triomf just (3-0).

L'equip vermell, que ahir anava de blanc, retornà a la tònica més habitual lluny de Palma i patí una nova travelada. De fet, dels catorze partits que els illencs han disputat fora camp n'han perduts vuit. Manzano disposava del millor onze. Així, Aouate ocupà la porteria amb Josemi i Ayoze, que era de nou titular, de laterals i Ramis i Nunes com a centrals. A mitjan camp, el tècnic continuà confiant en Mario i Borja Valero com a organitzadors, mentre que Julio Àlvarez i Castro se situaren a les bandes. Víctor i Aduriz formaven la línia d'atac.
D'entrada, el matx no tenia cap dominador clar, tot i que els visitants gaudiren de les oportunitats més clares.

Així, una bona combinació acabà amb un gran xut de Mario que rebutjà Ustari. Poc després del primer quart d'hora, Julio Àlvarez no l'encertà al primer pal i, al cap de poc temps, Mario rematà a fora amb el cap.
Amb el pas de minuts, el Getafe anà a més, mentre que el rival es diluïa. Encara abans que s'arribàs a la mitja hora inicial de joc, el Getafe ja era molt millor i superava amb claredat el conjunt de Manzano. Una centrada magnífica de Gavilán des de la banda esquerra la va aprofitar Parejo per inaugurar el marcador amb un efectiu cop de cap.

El Mallorca era un equip indolent, sense agressivitat, endormissat, conformista... Un gran desastre. Els darrers vint minuts dels homes del tècnic de Jaén foren, senzillament, vergonyosos. Gregorio Manzano havia de cercar solucions i en el segon temps va fer entrar Mattioni i Pep Lluís Martí en substitució de Julio Àlvarez i Víctor, respectivament. L'entrenador visitant volia recuperar la possessió de la pilota. Martí i Mario eren ara els encarregats d'organitzar el joc, amb Mattioni a la dreta i Castro a l'esquerra, mentre que en atac Aduriz era l'home més avançat, amb Borja Valero just per darrere.

Després d'uns minuts de bones accions dels madrilenys, els illencs aconseguiren el control de l'esfèrica. Però el domini de l'equip vermell no es pogué traduir en gols. El cronòmetre avançava i l'empat es resistia. El Mallorca, tanmateix, era superior. El Getafe, que feia sis partits que no guanyava -tota la segona volta- estava tancat a la pròpia parcel·la, tot i que sense renunciar al contracop. Manzano s'havia d'arriscar i ho va fer. Webó substituí Mario i els illencs, tot i la insistència, no aconseguien la igualació. Michel reemplaçà Soldado per Miku, en un canvi d'home per home.

En el minut 80, Parejo serví una pilota interior de Parejo que Miku, molt atent, envià al fons de la xarxa d'Aouate. El duel quedava així sentenciat. Cinc minuts abans del final, l'àrbitre català Estrada Fernández assenyalà un penal després que Nunes tocàs la pilota amb la mà. El portuguès va ser expulsat i Manu de Moral va fer el tercer gol dels madrilenys, que aconseguien així superar el golaveratge amb els mallorquinistes.

Els homes de Manzano havien fet un mal partit: no havien sabut traduir en gols el seu millor joc en diverses fases del matx i havien patit una derrota dolorosa. El Mallorca manté intactes les opcions de disputar una competició continental en la pròxima campanya, però ha quedat demostrat, una vegada més, que sense intensitat, sense agressivitat... l'equip és vulgar i mediocre. Aconseguits els 43 punts que garanteixen la permanència, la plantilla no pot abaixar els braços ni donar per acabada la temporada. Jugar a Europa és un somni possible i lluitar, el deure de tots els futbolistes.