Espanya, reina d'Europa (85-63)

ESPANYA: Rubio (10), Navarro (12), Rudy (13), Garbajosa (3) i Pau Gasol (18) -cinc inicial-, Raúl López(2), Marc Gasol (6), Reyes (7), Llull (5), Mumbrú (0), Cabezas (7) i Claver (2).

SÈRBIA: Tepic (2), Teodosic (5), Tripkovic (15), Krstic (12) i Velickovic (15) -cinc inicial-, Perovic (4), Macvan (0), Popovic (1), Paunic (1), Bjelica (0), Markovic (2) i Raduljica (6).

PARCIALS: 24-14, 52-29 (descans), 67-44 i 85-63 (final).

ÀRBITRES: Romualdas Brazauskas (LIT), Lazaros Voreadis (GRE) i Shmuel Bachar (ISR). Sense eliminats.

La selecció espanyola va aconseguir una medalla d'or històrica en el campionat d'Europa de bàsquet en vèncer la de Sèrbia per 85-63, després de disputar una final que va dominar des del principi fins al final i en la qual no va donar cap opció al rival gràcies al seu joc total. El combinat era conscient que havia de començar amb força, seriós i segur. Ho féu amb les armes habituals dels serbis: la perfecció en els triples, amb tres de tres a càrrec de Joan Carles Navarro, Ricky Rubio i Jorge Garbajosa. No van ser tres triples seguits, sinó que la selecció els va col·locar en el seu joc interior-exterior fins a desorientar completament els jugadors serbis, que ja no sabien cap a on carregar la seva defensa i poder frenar el vendaval ofensiu dels homes de Sergio Scariolo. A més, Espanya va començar a ajustar la seva defensa pressionant, ajudant, corrent. Davant de tantes virtuts, Sèrbia no va tenir més remei que anar cedint terreny en el marcador fins que Raúl López va anotar en contraatac el 20-7, la cirereta que hi faltava.

Al final del primer quart, l'equip estatal ja havia establert les bases de la seva intenció, amb un 24-14 que posava les coses molt difícils als joves serbis. L'inici del segon quart va ser una mica estrany perquè xiularen a Espanya cinc faltes personals en un minut i mig, però va sortir a la pista Pau Gasol i tots es varen tranquil·litzar. Amb Pau en joc Espanya va tornar a ser la piconadora del primer quart. Felipe Reyes va imantar les pilotes sota els cèrcols, ja que totes acabaven en les seves mans, i Pau i Ricky varen rendibilitzar la seva particular connexió amb un parell d'alley hops, que van ser molt aplaudits per la infanta Elena. Els avantatges varen començar a disparar-se perquè la selecció no va llevar el peu de l'accelerador i va arribar a assolir els 23 punts, 47-24 en els 18 minuts i 52-29 al final del període.

Sèrbia ja no sabia com atacar i encara menys com defensar un combinat àvid d'entrar en la història i d'aconseguir una medalla d'or, després de sis metalls de plata en gairebé 75 anys de campionats europeus. Espanya ja no era la selecció físicament limitada de l'inici del campionat, quan va perdre amb Sèrbia en el primer partit per 66-57. Era una màquina perfectament engranada en la qual totes les peces responien bé i totes juntes multiplicaven la seva teòrica qualitat individual. Sèrbia va estirar d'orgull i de la qualitat que tenen per anotar per intentar estrènyer el marcador, però feia molt de temps que l'equip estatal esperava ser investit d'or i no estava disposat a deixar cap opció a ningú. No havia de passar el mateix que en el darrer Eurobàsquet realitzat a l'Estat espanyol, quan cedí a la final davant una Rússia inferior.

Per això no va ser una final bonica, ni competida. Espanya no va donar opció per a res. Es va instal·lar en la vintena de punts i no va permetre que l'emoció entràs en el partit. Quan Sèrbia es va col·locar a 14 punts, 58-44, va continuar treballant en defensa, en atac, en contraatacs i en recuperacions. Així, va fer el seu bàsquet total que l'havia conduït fins a la final i que havia de guiar-lo fins al lloc més alt del pòdium per primera vegada en la història. En uns dos minuts va tornar el marge de seguretat dels vint punts, 66-44. De fet, els espanyols no es varen permetre ni un sol segon per agafar aire. Amb el 67-44, el combinat estatal va concedir un parcial de quinze iguals, que deixava la final pràcticament sentenciada.

Els darrers deu minuts van ser ja d'autèntic tràmit. Els titulars gaudiren del joc dels seus companys, que no va desmerèixer sinó el contrari. Els intents de triple de Marc i Reyes foren l'única llicència, mentre al banc espanyol ja se celebrava la victòria. Al final, tots esclataren d'alegria i pujaren a la grada per celebrar el triomf amb els familiars, desplaçats a Katowice per presenciar la final en directe. Joan Carles Navarro, com a capità de l'equip, va ser l'encarregat d'aixecar un trofeu que ja és històric.