El futbol estima Iniesta

El golarro d’Essien als nou minuts de joc no ha trobat resposta en l’equip blaugrana que, emmanillat pel múscul del Chelsea, ni tan sols no ha estat capaç de tirar ni una sola vegada entre els tres pals.

Els de Guardiola ho intenten un darrer cop per la banda esquerra. La pilota cau a Messi, que la cedeix a Iniesta des de la frontal. El centrecampista d’Albacete acomoda el cos per copejar l’esfèric amb la bota dreta.

Una puntada brutal, un obús que impacta violentament contra la pilota. Unes dècimes de segon després, rebenta la xarxa de la porteria defensada per Cech. Un golarro per tot l’escaire. Stamford Bridge emmudeix, menys un petit reducte de 3.000 seguidors blaugranes que esclaten en un deliri col·lectiu difícil d’explicar.

Andrés Iniesta (Fuentealbilla, Albacete, 11 de maig de 1984) acaba d’entrar en la història del futbol mundial. Ell, tan humil, tan tímid, tan introvertit i inexpressiu, embogeix i desencadena la bogeria de tots els seus companys.

Iniesta es lleva la camiseta, corre cap al córner, es tira en terra i els jugadors del Barça formen una pinya interminable amb l’heroi del partit. Tots s’alegren per aquesta final, però sobretot per Andrés. "Li vaig pegar amb tota l’ànima", reconeix el d’Albacete en finalitzar el matx.

Iniesta, aquest jugador pàl·lid que no es tenyeix els cabells, que no du arracades, que no llueix tatuatges, que no roda anuncis, que juga on el posen i sempre ho fa bé, el que no dóna titulars ni obre portades, el que mai no la posa, aquesta vegada la va rebentar.

Desset anys després, el Barcelona ja té un altre heroi, com ho va ser Bakero amb el seu cop de cap a Kaiserslautern.

Iniesta, el que encadena tòpics a les rodes de premsa, el de les declaracions insubstancials, el jugador a qui és difícil fer-li dir quatre frases seguides, es destapa a la fi. "Ha estat un moment de l’hòstia", resumeix eufòric.

Iniesta, el futbolista total, el centrecampista amb més classe del concert internacional, l’home que si no fos d’Albacete i només Andresinho probablement hauria estat ja diverses vegades candidat a la Pilota d’Or, a la fi va obtenir la seva recompensa.

Diuen que tots els camins condueixen Roma, però Don Andrés, que té l’etiqueta de crac, va decidir elegir el millor de tots: una puntada per l’escaire quan el Chelsea demanava l’hora, un golarro miraculós, un torpede d’esperança després d’una nit de sang, suor i llàgrimes.

Com va dir Joan Laporta, al final, "va ser la sort de la justícia", perquè "el futbol estima el futbol". Exacte, el futbol estima Andrés Iniesta.