7,32 metres per 2,45 metres són les dimensions que ha de tenir una porteria de futbol. Són –no cal ni recordar-ho– unes mesures absolutament convencionals i temporals. Com les dimensions d’aquesta pàtria que anomenen Espanya. Quan dic convencionals vull dir que no les va establir ni Déu Nostre Senyor ni cap llei natural. Dit això, he de reconèixer que pot ser producte de la meva subjectivitat, però el cert és que tenc la impressió que aquestes mesures convencionals han perjudicat de manera indiscutible l’Atlètic de Balears. Tenc la memòria plena de pilotes nostres que han anat al travesser i als pals. Moltes, moltes.
Estic convençut que si la porta hagués tengut un centímetre més, haurien entrat i la nostra història hauria estat, en conseqüència, diferent. He d’afegir que aquestes dimensions de la porteria són molt antigues i que el pensament conservador no les ha volgudes modificar mai, tot i que hi ha motius com el fet que els porters són de cada vegada més alts. Però no: la dreta conservadora no vol més que 2,45 m d’altura, i ja se sap que les disposicions dels conservadors sempre perjudiquen l’Atlètic. És ineludible.
Si la porteria hagués tengut un centímetre més, dues pilotes que diumenge pegaren al travesser haurien estat gol i l’Atlètic hauria guanyat 2-0, i ara la meva ànima no sofriria per haver de dir adéu a un home que havia après a estimar: Francisco López, per nosaltres ja Francesc Llopis. Quan veia els plantejaments tàctics d’en Francisco sempre recordava Johan Cruyff, i és que l’entrenador del meu segon equip un dia, quan li demanaren per què posava Eusebi de lateral dret, va dir: "Per indicar que vull que es jugui bé al futbol des de l’inici de qualsevol jugada".
Aquest era també uns dels principis que crec que tenia present en Francisco, però malauradament dins el planter no tenia cap Eusebio ni, ai!, cap Laudrup. El nostre entrenador internacional era i és un enamorat del mètode, de l’ordre, de la intel·ligència, però va ignorar que el mètode –el mètode clàssic, el Sant Tomàs d’Aquino– és un privilegi dels poderosos. Els que no gaudim del favor del poder, els que som ignorats pel Govern, per autoritats que freqüenten altres llotges indignes i espanyolistes –tu quoque, Francina?– o, i això és el més greu, menyspreats per IB, la televisió –diuen– de tots, ens hem de refugiar en l’anarquisme metodològic de Bachelard.
Sense Francisco ens toca ara fer costat i comprendre Chichi Soler. El Nostre Senyor ens envia treballs que no són fàcils d’acceptar. Tanmateix vull recordar que, a formar la nostra mentalitat progressista, general, hi han contribuït molts d’apòstates i heretges abans militants de la religió oficial i conservadora. Podria ser Chichi el nostre Martí Luter o, encara millor, el nostre Anselm Turmeda? Déu ho vulgui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Sant Job, quina paciència que hem de tenir els balearicos. Aquests conversos a la nostra fe, ho són de veritat o no passen la prova del cotó ? Els confiats van a l'infern, però si en Chichi és capaç de treure l'Atlètic del forat, com deia aquell rei, Paris, bé val una missa.
Que gran que ets Xesc.... Força Atlètic!! Fa goig llegir cada setmana un article teu al diari de temàtica balearica. Esperem que això es mantengui durant molts d'anys i que s'amplii. Salut Xesc. ENS SALVAREM. L'afició s'ho val.