TW
0

La gran final de l’Obert d’Austràlia (9.30 hora balear/Cuatro) implica dos reptes en si mateixa. L’oportunitat que a la fi el tennis espanyol aconsegueixi l’únic títol del Grand Slam que li falta, per mitjà de Rafel Nadal, i la possibilitat que el suís Roger Federer iguali a la fi els 14 grans del nord-americà Pete Sampras.

Sota aquests dos paràmetres es presenta la primera gran final de l’any entre els dos millors del món. Nadal, que fins ara mai no havia sobrepassat les semifinals d’un Grand Slam en pista dura, té a les seves mans tancar aquest capítol. Si l’any passat fou el millor en aquesta superfície amb una marca de 46-10, ara és el moment de ratificar-ho.

Però Nadal arriba després d’un partit esgotador, de cinc hores i 14 minuts, el més llarg de la història de l’Obert, després de vèncer el madrileny Fernando Verdasco. Ara falta saber si el mallorquí serà capaç de lluitar contra el dolor, imposar l’hegemonia que ha demostrat davant Federer, a qui domina per 12-6, recuperar-se a temps i doblegar el millor de la història, segon ell.

Els seus quatre triomfs en el 2008, a Montecarlo, Hamburg, Roland Garros i l’èpica final de Wimbledon, turmenten Federer, que quan veu Nadal davant la xarxa té els seu pitjor malson. Complex, angoixa, temor...?, poden ser els símptomes que expressa el suís davant la raqueta manacorina.

Federer juga a casa. Aquí va ser on va començar la seva cursa com a número 1 del món el 2004 quan va guanyar el seu segon gran, que el va transformar en el monstre que és avui. Va ser a Melbourne on va plorar i la fibra més sensible del seu cos va sortir a l’exterior en rebre el trofeu de guanyador de mans de Rod Laver el 2006. Un simbòlic relleu de torxa entre una llegenda i una altra.

La seva relació amb el tennis australià és total, i va quedar demostrat quan va saber remuntar els dos primers sets al txec Tomas Berdych, animat pel públic "aussie" en una atmosfera de Copa Davis bestial.

El primer entrenador de Federer, Peter Carter, era australià i va morir en un accident de cotxe en el 2002.

El públic d’allà l’estima perquè representa allò que no tenen, un autèntic campió que, a més a més, maneja el revés a una mà com les seves figures de llegenda, Laver, Roche, Rosewall. Per altra banda, el suís els ha donat allò que cap número 1 no féu abans, ni Jimmy Connors, Bjorn Borg ni John McEnroe, que és el reconeixement que Laver és el seu ídol.

Davant d’aquestes perspectives, Federer botarà a la pista per igualar el rècord dels 14 Grand Slams de Sampras. Un dels darrers reptes que persegueix, tot i saber que si no ho aconsegueix aquí li serà pràcticament impossible a París i molt difícil a Londres.

Nadal és la seva "bèstia negra", i ara més, quan el de Manacor sabé aconseguir el que no van poder Juan Gisbert ni Andrés Gimeno ni Carlos Moyá ni Arantxa Sánchez Vicario ni Conchita Martínez.

Rafel vol cancel·lar aquest deute del tennis espanyol en un Grand Slam, ja que se’ls ha resistit i que està trucant a la porta. Vol, a més a més, demostrar a Federer perquè ara ell és el número 1 del món, un jugador quasi perfecte i capaç de vèncer sobre qualsevol tipus de superfície.