TW
0

Probablement, només l’amic Pere Fullana, el recent inventor d’una religió laica –Pere, apunta-m’hi ara mateix– entendrà per què vaig els diumenges a l’Estadi Balear. Hi vaig per sentir i rememorar allò tan emocionant que m’ensenyaren: la "comunió dels sants". També per confirmar, ai!, aquella terrible i injusta advertència que Sant Mateu posa en boca de Jesús: "El rics seran de cada vegada més rics i el pobres, de cada vegada més pobres". També diumenge passat vaig veure acomplerts ambdós objectius. Però, en lloc de submergir-me en la depressió literàriament més agraïda , vaig demanar-me quins camins hi havia per posar remei a la cosa. Abans que ens hagin de practicar la necròpsia.

El primer camí que se’m va ocórrer fou el de la nostàlgia romàntica. Fer jugar de nou aquell equip –Vallespir, Taberner, Parma, Sancho, etc.– l’alineació del qual coneixen tots el "balearicos" de memòria. Fou el nostre dream-team. Sóc romàntic, però no tan colló com diuen alguns. Per tornar a posar en forma aquests herois, necessitaríem la col·laboració "química" d’alguns entrenadors de per devers Son Pardo. N’hi ha un grapat que són "balearicos" de pro i em consta que estarien encantats de col·laborar-hi. L’altre camí és anar a Madrid i, recomanats per la FBF –que ho faria, crec, encantada– explicar-li, al senyor Villar, que si vol clavar, per motius ben coneguts, la ganiveta fins al mànec als barralets i al seu nou president –Déu n’hi do, amb el contracte que han fet signar a Grande i com s’escorxen entre si els que pertayen a l’omertà barraleta– no basta enviar-los a Segona: cal salvar l’A. de Balears. Com fer-ho?

Per un parell de mitjans: agilitzant els papers perquè el grapats de negres boníssims que tenim fitxats puguin jugar, o ajudar-nos a localitzar altres negres dels quals tenim el papers, però que estan retinguts –gairebé seqüestrats– als seus països. Per a aquesta tasca no podem esperar, crec, gaire ajuda delegat del Govern a les Balears. El senyor Socies acostuma a freqüentar la llotja de l’Ono Estadi i poc podem esperar de favorable als nostres interessos de tan "honorable" lloc. El senyor Villar, a més, podria acurçar una mica la duració dels partits –hem perdut la meitat de punts en els darrers deu minuts– i enviar-nos, de passada, àrbitres que fossin a l’A. de Balears el que Guruceta, abans, o Pérez Borrull, fa ben poc, han estat al R. Madrid.

No vull que em diguin que als "balearicos" ens sobra ideologia i malsà esperit crític. Som, en el fons, constructius. El que passa és que no mamam el dit. Per provar aquest esperit constructiu, proposaré, per tant, una altra mesura plena de bona voluntat i positiva. Fins i tot interclassista. Quan vaig sortir fora l’Estadi, hi vaig veure unes valles publicitàries desocupades. Són les valles amb més visibilitat de les Balears. Em vaig voler imaginar que el Govern, Ibatur i, fins i tot, el Foment de Turisme les farien servir, com a suport publicitari de les nostres illes, i crec que amb avantatge, respecte del cul dels jugadors del Mallorca.

Ens entendríem de preu, per al lloguer. Ens bastaria una petita part de l’ajuda pública que donen a l’empresa privada que es diu quelcom així Reial Mallorca S.A, o cosa semblant. No tenc ni idea de disseny, però m’atreviria a proposar que, com a fons de les esmentades valles, jo podrien posar un retrat de Ramon Llull, els cartells que Miró va fer per al mateix Foment o per a l’OBC, o l’atles català de Cresques. Com a lema, una expressió cohesionadora: un país, una llengua, un equip. Tothom entendria que aquest país són les Balears, la llengua, el català, i l’equip –el seu nom és inequívoc–: l’Atlètic de Balears. Hi guanyaríem estèticament i, més encara, èticament.