Amb les mans buides (2-0)

Els homes de Manzano pecaren de falta d’encert en els darrers metres, però tampoc no varen ser gaire brillants en el centre del camp ni en defensa. El Mallorca ha de menester amb urgència un organitzador, un distribuïdor. Clar, i també és urgent que aconsegueixi un davanter per acompanyar Aduriz. I un central. I un home de banda pel centre del camp. I, per sobre de qualsevol altra cosa, el Mallorca necessita un entrenador. Alemany té ara la darrera paraula, però tot fa pensar que aquesta plantilla ja no creu en el seu tècnic.

Continuar la temporada pròxima a Primera Divisió és possible, però ben complicat. Gregorio Manzano, sense Cléber i Arango, sancionats, optà per un onze teòricament conservador, amb un únic davanter, malgrat que ja saben vostès que no per acumular homes d’atac s’aconsegueixen més gols. El tècnic donà continuïtat a Aoute a la porteria. En defensa, Josemi i Corales ocuparen les bandes amb Ramis i Nunes a la zona central. En el doble pivot, Martí i Mario Suárez amb Scaloni i Varela a dreta i a esquerra. En atac, Aduriz amb Jurado just per darrere.

El duel enfrontava dos equips en crisi. El Vila-real, de fet, sumava cinc partits sense guanyar i el Mallorca, deu –ara ja són onze–. D’inici, el conjunt de Manuel Pellegrini fou molt superior, dominà i acumulà la possessió de l’esfèric. El gol era, senzillament, una qüestió de temps. Tanmateix, el conjunt de Manzano mostrà clars símptomes de recuperació un cop superats els primers deu minuts de joc. Un bon xut d’Aduriz sortí fora per poc i el Mallorca aconseguia, per moments, asfixiar els castellonencs quan intentaven sortir amb la pilota jugada.

No obstant això, quan el Mallorca jugava millor, arribà el primer gol del Vila-real. Ibagaza botà un córner i Capdevila, de cap i completament sol, superà Aouate. Quatre minuts després, un clar penal de Ramis sobre Cazorla fou transformat en gol per Rossi. El Vila-real jugava amb comoditat, però el Mallorca disposà d’una oportunitat clara abans d’arribar al descans. Jurado centrà des de la banda esquerra i el cop de cap d’Aduriz fou interceptat per Diego López.

Manzano cercà solucions i reorganitzà l’equip –Jurado es col·locà a la banda esquerra– i donà entrada a Webó en substitució d’Scaloni. El Mallorca, emperò, necessitava tenir la pilota. I la tenia poc. El conjunt de Manzano, amb el pas dels minuts, agafà el control del duel. Disposà d’algunes ocasions esporàdiques, mentre que el Vila-real semblava esperar el final. Guille Franco, Pires i Cani entraren en el terreny de joc, però els homes de Pellegrini no milloraren. El conjunt castellonenc guanyava (2-0) i els futbolistes locals donaven per bo el resultat. El Mallorca ho continuava intentant, però les mancances eren nombroses.

Faltava definició. I ànima. En el tram final del partit, s’incrementà la pressió dels mallorquinistes, sortí al camp Keita en substitució d’Aduriz, però el gol que havia de retornar les opcions de puntuar als homes de Manzano no arribà. Així mateix, el Vila-real disposà també de les seves oportunitats i Aouate justificà la seva contractació amb aturades de mèrit. D’aquesta manera, s’arribà al final dels noranta minuts amb triomf del Vila-real, un equip que havia aconseguit dos gols en quatre minuts i poca cosa més. En qualsevol cas, havia estat millor que un Mallorca massa senzill, simple i previsible. El Mallorca acaba així la primera volta, amb només catorze punts. La permanència és possible, però serà ben complicada. Avui per avui, continuar a Primera seria com un miracle. També per Alemany.