Contador, de 25 anys, va demostrar ser el millor a la paret asturiana. Manifestà la seva condició de millor escalador del món amb una pujada trepidant que ningú no va poder aguantar. Va entrar disparat, mentre s’assenyalava el pit després de la seva heroïcitat, en solitari, amb un temps de 5 hores 52 minuts i 34 segons. Alejandro Valverde (Caisse D’Epargne), ferit a l’orgull, va entrar segon, a 43 segons, i el seu company Purito Rodríguez va ser tercer, a 57 segons. A continuació van creuar Levi Leipheimer a 1:04 i Carlos Sastre a 1:29, rendit davant del poder del madrileny.
Contador es va vestir d’or al mític cim de l’Angliru, on els guanyadors, com ho van ser abans Chaba Jiménez, Gilberto Simoni i Roberto Heras, s’obren un forat en la llegenda del ciclisme espanyol. I va prendre impuls per posar el seu nom al costat del d’Anquetil, Hinault, Merckx i Gimondi, els herois que han guanyat Tour, Giro i Vuelta.
"La Vuelta no es guanya fins a Madrid", va dir, prudent el ciclista de Pinto, un corredor que va debutar amb victòria en el Tour 2007, que va triomfar en la seva estrena en el Giro 2008 i que porta exactament el mateix camí en el debut de la Vuelta. Impressionant.
El líder de l’Astana ja és d’or, amb el seu company Leipheimer a continuació, a 1:07 minuts, i Carlos Sastre, a 3:01.
"Benvinguts a l’Olimp del ciclisme", diu un cartell a l’Angliru. Un anunci del començament de la tortura que suposa aquest port de 12,5 quilòmetres que ofereix pendents i fins i tot del 23,5 per cent de desnivell. L’Astana va mantenir la batuta. Ara Kloden, després Rubiera, i després Leipheimer i Contador de directors d’orquestra. Els amos de l’ascens. Tot un recital.
Però hi va haver rebel·lió a La Cuesta les Cabanes (21,5% de pendent). Va atacar Valverde. Se li aferrà Contador, també Purito Rodríguez, però no ho ferenLeipheimer ni Carlos Sastre, ja en el paper de perseguidors.
El cop de mà va arribar a Los Lugones (15,4 per cent). El guanyador del Giro va treure a la llum el molinet per anar en solitari cap a la meta. Es posava en marxa l’exhibició de l’home volador. Ja no va mirar enrere, ja en tenia prou en el fet d’haver de salvar la marea humana i d’anar obrint diferències. Valverde aguantava entorn del minut, a prop Leipheimer. Sastre va posar el seu ritme i no es va encebar. El del Barraco va cedir davant de la superioritat de l’home que obria cursa.
Quatre quilòmetres d’acadèmia van portar Contador fins al cim. També va sofrir, és humà, dins d’una sensació de facilitat per enfilar-se pels murs asfaltats. Un harmònic ball sobre la bicicleta, gest de tensió, que no d’agonia, i sobretot un ritme que només ell pot imposar i aguantar.
Contador va esprintar en l’únic moment benèvol del port més terrible de l’Estat. Quedava la celebració i el pas de catifa vermella cap a la seva primera Vuelta, la del seu debut. Una estrella que va brillar a un pam del cel asturià. I el que queda.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.