Llaneras i Tauler, plata mallorquina

Després de l’or obtingut fa tres dies en la puntuació individual, Llaneras havia advertit que seria difícil continuar fent créixer el seu palmarès. Però ho va aconseguir. Va sumar una nova plata, la segona després de l’assolida en puntuació a Atenes 2004, a la qual afegeix els ors d’enguany i de Sydney 2000 en puntuació.

En total, un palmarès olímpic sense comparació a l’Estat espanyol, al qual ha de sumar set mundials, quatre en puntuació i tres en cursa americana, per completar un currículum de somni que li permetrà retirar-se tranquil, serè, en la plenitud dels seus èxits, sense cap retret.

Llaneras i Tauler van quedar per darrere d’uns altres dos veterans, els argentins Juan Esteban Curuchet, de 43 anys i sis Jocs, i Walter Fernando Pérez, de 33. Però els mallorquins van avantatjar dos russos de prometedora carrera com Mikhail Ignatiev i Alexei Markov.

Van prendre l’argent als russos en el darrer esprint. Fins a aquell moment, els illencs eren bronze, un lloc que ni tan sols no tenien assegurat perquè els belgues Iljo Keisse i Kenny de Ketele van cercar fins al final sumar una volta extra que els hauria donat l’or olímpic i que hauria fet fora els mallorquins de la caixa. Però no ho van aconseguir.

Mentrestant, Tauler i Llaneras anaven a la seva. Van sumar dos punts en la darrera esprintada i van superar els russos. Els van llevar la plata, el segon esglaó d’un pòdium que sona a trampolí de glòria per a un Llaneras que no vol continuar esprement el seu talent i el major èxit esportiu per a Tauler, que a 34 anys assaboreix el gust del triomf.

Els mallorquins havien guanyat la volta després del sisè esprint de puntuació. Eren els únics que ho havien fet juntament amb els argentins, que ho van fer després del segon, i els russos, que ho havien aconseguit en el quart. Cap altre equip no va poder completar una volta suplementària, fet que deixava les tres parelles en franca lluita per les medalles.

Les tres seleccions que tenien a favor aquesta volta havien de competir per sumar el màxim de punts, mentre que la resta estaven condemnades a lluitar per entrar en aquest exclusiu club. Cap altra no ho va assolir.

La cursa pels metalls va quedar entre argentins, russos i mallorquins. Curuchet i Pérez van sumar vuit punts. Llaneras i Tauler set, dos dels quals en el darrer alè. Els russos, amb sis, van heretar un bronze una mica decebedor.

Llaneras no fa la sensació d’alegrar-se dels seus èxits. Va besar la seva dona, va somriure, però sembla tan acostumat al triomf que el seu rostre no denota sentiments. Quan dissabte passat va guanyar l’or en persecució es va convertir en l’esportista de l’Estat espanyol més llorejat en uns Jocs. Ni tan sols no ho sabia. Mentrestant, el gimnasta Gervasi Deferr va sumar una plata olímpica que l’igualava. Llaneras va desempatar ahir amb un cop d’autoritat, d’experiència.

És difícil acabar amb més glòria una carrera esportiva. Per si no n’hi hagués prou amb el seu rosari de medalles, de campionats, de triomfs, Llaneras n’hi va afegir una més. Qui ha estat guanyador parteix com un triomfador.

La seva plata té gust de glòria perquè no l’esperava. Qui havia de ser el seu company a madison, Carles Torrent, s’havia lesionat. Amb Tauler amb prou feines havia competit, la qual cosa complicava ajustar els "tempos", posar-ho tot a punt per al "dia D". Però els rellotges van estar ben sincronitzats. L’hora de l’adéu des del podi de Pequín.