Pequín 2008: democratitzar o legitimar el règim?

 Serà aleshores quan els presidents i caps d’estat d’arreu del món assisteixin –o no– a la cerimònia inaugural dels Jocs. Demà, dia 8 d’agost. "I tots ells, amb la seva presència o absència, es retractaran davant l’opinió pública internacional".

És la creença d’Esteban Beltran, president de la secció espanyola d’Amnisitia Internacional i crític convençut de la Xina de Hu Jintao, però també dels països que "miren cap a una altra banda", tot i la forta repressió xinesa contra els seus dissidents, des dels polítics fins als periodistes. "Els drets humans són transversals, no estan dins de cap gueto", denuncia Beltran, un plantejament per fer d’ells una matèria comuna i per desenvolupar sense els límits "hipòcrites" marcats pels acords comercials amb la Xina emergent.

1.300 milions de clients
Marcos Sanz, veterà polític socialista i adjunt al secretari d’estat d’Esport, també creu "irresistible" un mercat de 1.300 milions de consumidors potencials. És per això que els governs occidentals, tan assidus a carregar contra règims com ara el de Cuba, el de l’Iran o el de Veneçuela, callen en esmentar el nom de la Xina.

Ressona poderós, Xina. "Però el fet que el seu govern tingui influència no pot ser una raó per no moure ni un dit", explica Beltran, "sinó una explicació per entendre la realitat".

Segons el director d’Amnistia, la "depredació" dels drets humans per part del règim xinès no és només de portes endins, ja que "la política internacional de la República Popular, amb la seva defensa de la dictadura de Zimbabue o la negativa a embargar les armes al règim de Myanmar, també esclafa els drets humans arreu del món". Mentrestant, la Unió Europea "xerra molt i no fa res".

Els responsables d’Amnistia duen deu anys rebent la mateixa resposta: "Diàleg constructiu". No obstant això, mai no s’ha sabut a on han arribat les converses. "Els estats membres de la UE, en el fons, tenen por a alçar la veu de manera individual i per això es refugien en allò de ‘la veu comuna’", critica Beltran.

Un silenci que legitima el règim. Aquesta és la preocupació de Sanz. Parla amb un castellà antic, de correctíssima dicció i grans pauses que mantenen l’atenció de l’interlocutor. "La Xina, com qualsevol altre país, pretén utilitzar la força legitimadora de l’esport".

Tot i això, el que la població oriental necessita és que l’esport "catalitzi les ànsies de democràcia i de llibertat". Vet aquí el gran dilema. Ajudaran les Olimpíades a generar espais de llibertat i premsa lliure o tan sols donaran una capa de vernís democràtic a un règim, anquilosat en l’estalinisme, que viola tots els drets imaginables?

El principi fou esperançador. Tant la cúpula directiva del Comitè Olímpic Internacional (COI) com els mandataris xinesos prometeren un impuls democràtic si Pequín era anomenada seu olípica. Era el juliol del 2001. Ara per ara, res d’això no ha succeït.

"De fet –narra Dolors Massana, directora de Reporters Sense Fronteres a l’Estat espanyol– la Xina és la presó de periodistes més gran del món". Més d’un centenar. 49 d’aquests són bloggers, usuaris que havien trobat a internet l’única via per expressar les seves crítiques del sistema. Fins que els "ciberpolicies" els detectaren.

Massana revela una dada inquietant. "Tan sols a Pequín existeixen cinc oficines dedicades, en exclusiva, a rastrejar la xarxa". A la recerca del dissident.

Si algú espera mostres de solidaritat per part de les grans empreses informàtiques, camina ben errat. Google, Yahoo i Microsoft han acceptat les condicions governamentals per introduir-se al mercat asiàtic, que es basen en quatre grans tabús. Censurar tot allò que informi del Tibet, Taiwan, la secta Xailon i les regions de majoria musulmana.

La premsa lliure no és l’única víctima de la repressió. L’estat afusella, aproximadament, uns 1.100 presos cada any, tal com reconeixen les mateixes autoritats del Partit Comunista Xinès (PCX).

Camps de ‘reeducació’
Pel que fa a la repressió al Tibet, Amnistia Intenacional té constància de 1.156 persones alliberades en l’actualitat, però 116 encara romanen detingudes. Una altra restricció de moviment són els estats de presó domiciliària, 24 hores custodiat per la Policia.

No obstant això, són més preocupants els "camps de reeducació". Es tracta d’unes retencions temporals (fins tres anys de tancament), que pateixen els ciutadans xinesos que han de menester una reeducació. "Són els policies els que decideixen, arbitràriament, qui ha d’anar a presó sense cap sentència judicial", diu Beltran. "Segons ens han informat els notres contactes, estan ‘netejant’ les ciutats que alberguen actes olímpics".

Netejar, de què? Taxistes sense llicència, venedors ambulants sense permís, dissidents... Aquests són els criminals.

"I la repressió serà pitjor quant la flama olímpica s’apagui". No és una opinió personal, la subscriuen els tres entrevistats, perquè l’oblit internacional, tard o d’hora, ha d’arribar.