TW
0

Espanya va capgirar la història, que li havia donat l’esquena des de feia dècades, en aconseguir, amb sang, suor i llàgrimes, el pas a les semifinals de l’Eurocopa, per primera vegada des que ho féu el 1984 a França.

I ho va assolir en la sort dels penals, la mateixa que els va girar l’esquena a Corea 2002, Anglaterra 96 i Mèxic 86. Casillas, que va aturar dos dels llançaments des dels onze metres, va ser un dels herois. L’altre, Cesc Fàbregas, que va transformar el penal decisiu i va donar a "la Vermella" el passaport a la penúltima ronda.

Espanya va començar amb massa respecte al rival, a la seva condició de campió del món. Els jugadors de Luis Aragonés sortiren a la gespa de l’Ernst Happel amb excessiva timidesa, encara que, com era de preveure, tenien la possessió de la pilota.

El problema és que era una possessió infructuosa, insulsa, com agrada a l’azzurra. Els homes de Donadoni no volien la pilota. Ho tenien molt clar.

Luca Toni, el davanter del Bayern de Munic, era la seva gran referència, el més cercat pels seus companys. Per això, Aquilani i De Rossi, els dos creadors de la Roma, es van encarregar de suplir Pirlo.

Itàlia estava còmoda. Als transalpins no els interessa jugar bé. Són ‘resultadistes’ al màxim. Esperen i desgasten el contrari amb paciència i regularitat.

I ho estaven aconseguint. Espanya no despertava, estava engarrotada, amb el toc estèril i improductiu. Fou Silva, emperò, l’autor del primer llançament a porteria dels espanyols, però Buffon va respondre.

Poc després, Ambrosini hauria pogut cometre penal sobre Villa, però l’alemany Fandel no l’assenyalà i encengué la graderia espanyola.

Van ser els dos primers avisos de "la Vermella", que encara estava adormida i impressionada pel currículum del rival, que tenia en l’exmadridista Cassano el seu millor home.

L’ara jugador de la Sampdoria va posar moltes dificultats a Sergio Ramos, novament fluix en la defensa espanyola, en la qual sí que van respondre a l’altura de les circumstàncies els centrals Marchena i Puyol. El valencianista va robar la cartera a Luca Toni, que es disposava a rematar de cap una pilota que li va servir Cassano, a l’acció més perillosa dels italians en el primer acte.

Espanya va tardar a despertar, però ho féu a comptagotes en el darrer terç del període. Va ser quan es van produir els xuts de Villa i de Silva, que va aturar Buffon, i una bona jugada del mateix Silva per la banda dreta que va acabar en falta no assenyalada.

L’extrem del València es va canviar de banda amb Iniesta i Espanya va millorar. Els d’Aragonés van anar al descans amb símptomes de millora i Itàlia com desitjava, amb l’empat zero i abusant de l’ofici.

I es van confirmar els símptomes a la segona part, en la qual Espanya va arribar més, amb més facilitat. Hi van contribuir els canvis d’Aragonés, que va donar entrada a Cazorla i Cesc per un apagat Iniesta i Xavi. Luis cercava trencar el partit amb la frescor del jugador del Vila-real, alhora que va concedir els comandaments del combinat a Cesc, igual que ho havia fet davant de Suècia.

La selecció hauria pogut marcar mitjançant Silva, un dels millors al costat de Senna, i després en una acció de Torres, però coses del futbol i dels italians, l’ocasió més clara va ser per a Itàlia. Luca Toni es va regirar dins l’àrea i la hi va posar a Camoranesi. Quan ja es cantava el gol, va aparèixer Casillas amb una gran aturada.

El partit s’apropava al final com havia començat, amb una tensió absoluta. Va ser l’emoció la que va suplir la falta de qualitat.

Aleshores va aparèixer Senna per mostrar el seu xut. Ho va fer en dues ocasions i va espantar Buffon, que va veure com se li escapava la pilota en el segon i rebotava al pal.

El partit era totalment d’Espanya. Itàlia, que havia tret del terreny de joc Cassano, el seu millor home, només defensava a la recerca d’un miracle que hauria pogut arribar per mitjà de Luca Toni si Grosso no li hagués tret una pilota quan es disposava a afusellar Casillas.

Es va fer front a la pròrroga amb el mateix estat de nervis i el mateix decorat sobre la gespa, en el qual Güiza ja era en el lloc de Torres.

La manca de forces va fer, emperò, que hi hagués ocasions a les dues porteries. Silva va ser molt a prop del gol amb un llançament llunyà i Di Natale va obligar Casillas a realitzar una brillant intervenció.

En els llançaments de penal Cesc va fer feliç Espanya i col·locà Luis Aragonés com el seu millor seleccionador en aconseguir el que ningú no havia pogut assolir fa molt temps. És, amb 37, qui més duels ha guanyat amb la "Vermella". I el camí continua.