La maledicció dels quarts de final

No obstant això, la realitat acaba imposant-se dràsticament i els quarts de final es transformen en una barrera insalvable per a les opcions d’Espanya. Xiuxiueigs se senten encara d’aquelles 120.000 gargamelles que cantaren juntes el gol més famós en la història d’Espanya. Marcelino, de cap quan faltaven vuit minuts per al final, permeté a Olivella recollir el 1964 el trofeu que acreditava Espanya com a campiona d’Europa enmig de l’entusiasme d’un Santiago Bernabéu replè.

Quatre anys després (1968) del triomf, Espanya tornà a la realitat que imperaria durant els anys següents. Es classificà in extremis gràcies a tercers, una victòria d’Irlanda sobre la República Txeca. Domingo Balmanya, que havia fet campió l’Atlètic de Madrid, recollí el testimoni, però en quarts els tocà Anglaterra, vigent campiona mundial. A doble partit els britànics varen ser superiors (1-0 a Wembley i 2-1 en el Bernabéu). Començava la llegenda negra dels quarts.

Una història que es repetí vuit anys després (1976). En una de les èpoques més sagnants del futbol espanyol, que es quedà fora del Mundial de Mèxic de 1970 i de l’Eurocopa de 1972. A Iugoslàvia, l’escenari que va fer entrar en la història el jugador txec Panenka pel seu llançament de penal decisiu enfront d’Alemanya, Espanya s’enfrontà en quarts precisament amb els germànics. Un empat al Vicente Calderón (1-1) feia presagiar el pitjor en la tornada. I es confirmà: 2-0, amb gols de Hoeness i de Topmoller, i cap a casa en quarts.

El combinat espanyol faltà novament al torneig de 1980 i fracassà estrepitosament en el «seu» Mundial (1982). Una nova generació de futbolistes malgastada. Tanmateix, un nou esperit sacsejà l’Espanya futbolística i la que no ho era amb aquell grandiós 12-1 a Malta que permeté a la selecció acudir a l’Eurocopa de 1984.

Miguel Muñoz governava el vaixell. Es començà amb un empat horrible davant de Romania i un altre amb Portugal. La selecció espanyola es classificà, quan ja es veia eliminadas, amb el gol de Maceda en el minut 89 davant d’Alemanya. Per primera vegada en una competició oficial, Espanya derrotava els germànics. En semifinals, s’enfrontà amb el seu rival talismà, Dinamarca, i l’atzar decantà a favor seu el partit en la tanda de penals. En la final, l’equip de Miguel Muñoz, davant l’amfitriona, França, resistí amb dignitat als Giresse, Tigana i Platini. Ja en la segona part, una falta a la línia frontal que tragué el genial «deu» del conjunt gal es convertí en el gairebé autogol d’Arconada, l’error més negre en la història del futbol espanyol. Un gol de broma que va ser el principi del final (2-0).

Espanya no se’n va refer i a l’Eurocopa de 1988, en plena efervescència de jugadors com Van Basten, Gullit i Rijkaard, que dugueren Holanda al títol, la selecció caigué, com no, en quarts de final després d’una sola victòria (3-2 davant de Dinamarca) i dues derrotes (1-0 amb Itàlia i 2-0 davant Alemanya). Quatre anys després, la selecció d‘Espanya ni tan sols arribà a l’Europeu de Suècia (1992).

Papers diversos
L’Espanya de Javier Clemente va fer un bon paper en el Mundial dels Estats Units (1994). Igual que dos anys després a l’Eurocopa d’Anglaterra (1996). Una primera fase regular, amb empats davant de Bulgària (1-1) i França (1-1), i triomf in extremis davant de Romania (1-2), propicià l’encreuament amb l’amfitriona i amb Wembley com a escenari.

A la catedral del futbol, Espanya va jugar com mai i va perdre com sempre des del fatídic punt de penal. Nadal estavellà el seu llançament al travesser i envià Espanya a casa, encara que amb el cap alt.

A Bèlgica i Holanda (2000), la selecció va complir amb totes les premisses de la seva història. Mala estrena, derrota davant de la modesta Noruega (0-1), sofriment posterior davant d’Eslovènia (2-1) i èxtasi davant Iugoslàvia (4-3), amb dos gols, de Mendieta i Alfonso, en el descompte.

En quarts els tocà França, la campiona mundial. Gran partit i derrota (2-1). Ni tan sols Raúl modificà el guió i, com altres grans jugadors, tirà a fora el penal que hauria suposat l’empat davant dels gals. Les llàgrimes de ràbia de l’any 2000 es convertiren en amargor immensa quatre anys després a Portugal (2004).

Cada dues dècades Espanya s’apunta a la seva millor versió, i a Portugal es complien vint anys de la darrera final (1984) i quaranta de l’únic títol (1964). Però Portugal seria un nou viatge de frustracions. El conjunt dirigit per Iñaki Sáez no va poder superar la primera fase.