Elena Gómez: «He enyorat moltíssim els entrenaments»

La gimnasta manacorina Elena Gómez, la primera espanyola que conquerí una medalla d'or en un Mundial (Debrecen 2002), està disposada a passar pàgina en l'annus horribilis que ha estat per a ella el 2005 i ja s'ha començat a entrenar amb il·lusió, després de tres mesos allunyada de la competició a causa d'una fractura d'estrès del pubis, amb la mirada posada en la seva esperada reaparició.

-Com us trobau físicament i mentalment?
-Bé. Em vaig començar a entrenar fa un mes i dia rere dia em sent un poc millor, però no estic, ni prop fer-hi, al cent per cent. D'altra banda, estic il·lusionada i amb ganes de recuperar la millor forma tan aviat com sigui possible.

-Seguiu cap pla específic de treball?
-M'entrén tots els matins entre dues i tres hores, depenent del dia. He començat a fer base per adquirir forma física i també exercicis d'estirament. Jesús Carballo i la meva preparadora, Joana Maria Rigo, supervisen la meva feina, però el referent en relació amb la intensitat de la feina som jo mateixa. En aquests moments, jo som qui sap millor el que puc fer i fins on puc forçar.

-En el futur, us quedarà cap seqüela de la lesió?
-La lesió em va provocar una descompensació als malucs, però ara tenc bones sensacions. Supòs que fins que no m'entreni al màxim no sabré si realment arrossegaré cap seqüela.

-Quan tornareu a l'alta competició?
-Esper que sigui per abril o per maig, quan es començaran a disputar les primeres competicions, però encara no tenc dissenyat cap calendari amb les proves en les quals participaré, simplement perquè encara no en conec les dates exactes.

-Durant aquests tres mesos sense entrenar-vos, us hauran passat moltes coses pel cap...

-D'allò que he tengut més temps és d'avorrir-me. És cert que hi ha hagut dies que he estat més animada que d'altres, però no m'ha passat mai pel cap retirar-me. Després d'haver arribat a entrenar fins a 8 o 9 hores gairebé cada dia quan estava en plena forma, amb la pallissa que això significa, tot aquest temps que he estat inactiva puc dir que he enyorat moltíssim els entrenaments.

-Intentem mirar la part positiva de la lesió. Aquest parèntesi obligat us ha anat bé per desconnectar i per descansar?

-Sí, en aquest sentit m'ha anat bé. També m'ha ajudat a valorar millor allò que he fet fins ara ja que, com he dit abans, he enyorat molt el dia a dia dels entrenaments. El pitjor de tot de la lesió és que m'ha obligat a començar gairebé de zero.

-Heu tengut ocasió de seguir el Mundial de Gimnàstica de Melbourne?

-La veritat és que no. Encara que he intentat informar-me'n tant com he pogut, no n'he vist gairebé res per televisió.

-Supòs que heu sentit una mica d'enveja de tots els gimnastes espanyols que hi han participat...

-I tant. Això sí, una enveja sana. A tothom li agrada prendre part en les competicions millors, i uns mundials sempre són especials.

-A pesar de tot, Espanya hi ha tancat la seva participació sense haver guanyat cap medalla. Es pot considerar un fracàs?

-Entrava dins les possibilitats. La veritat és que l'equip femení presentava moltes lesions i moltes baixes significatives. El fet de no haver pogut guanyat cap medalla és una llàstima, però no diu res. Les coses no sempre surten com un voldria.

-Potser s'esperava una mica més de l'equip masculí?

-És cert que es deia que presentaven l'equip millor de la història però, tot i no guanyar medalles, tant Rafa Martínez com Manuel Carballo, amb un quart i amb un cinquè llocs, han fet un bon paper.

-Vist el nivell de les participants, hauria pogut guanyar cap medalla Elena Gómez, en cas d'haver arribat a aquesta cita al cent per cent?

-Això és molt mal de dir. De vegades afrontes una competició amb totes les esperances dipositades a conquerir una medalla i, per una cosa o per l'altra, l'acabes espifiant. Però la veritat és que no he pogut seguir el Mundial i no sé quin nivell hi han exhibit els participants.

-Per acabar, què demanaríeu al 2006?
-Que les coses em vagin un poquet millor que enguany i que les lesions em respectin.