No es recordava a Son Moix una rebuda semblant a l'equip quan el Mallorca sortí a la gespa. Més de vint-i-tres mil gargamelles cridaven «Mallorca! Mallorca!». L'estadi, més vermell que mai. Quinze mil parells de pals d'animació, un miler de banderes i les camisetes amb el color del seu club suant de nervis, tensió i impaciència. La permanència estava a noranta minuts i l'afició volia ser un jugador del Mallorca més.
Per primera vegada en la història de Son Moix, les seves graderies no podien seure més gent. Tambors, càntics, aplaudiments... el jugador número dotze havia començat el seu partit un minut abans que els 22 protagonistes damunt la gespa.
Començà l'enfrontament i l'equip illenc no passava angoixes. Els aficionats vermellencs i els verd-i-blancs, tres-cents, semblaven feliços amb un empat momentani que servia a ambdues aficions. Eren poc més de les 21.20 i un murmuri recorregué com una suada freda les graderies de Son Moix. Milers d'orelles enganxades a l'auricular ja havien escoltat el gol del Llevant. La reacció trigà. Alguns no s'ho podien creure. I arribà el primer gol cantat a Son Moix, un gol aconseguit a centenars de quilòmetres, un gol marcat a El Madrigal. I poc després, un altre. Hi ha hagut gols del Mallorca enguany que no s'han celebrat tant com l'aconseguit per Diego Forlán. Els tambors tornaren a sonar, els pals copejaren entre si, les mans tornaven a ajuntar-se.
La segona part fou un patiment. Els aficionats no paraven de donar suport al seu equip, i d'escoltar la ràdio o demanar al company com avana el Vila-real. Es començava a donar per perdut el matx davant els sevillans i l'esperança venia des de Castelló. Que acabi el partit!! era el desig de gairebé tothom. Ja no importava guanyar o empatar, allò important era ser a Primera Divisió la temporada que ve.
En el darrer quart d'hora l'equip de Cúper semblà desempallegar-se del domini rival i això animà Son Moix. Un gol donaria la tranquil·litat definitiva, perquè un del Llevant suposaria la fi. I arribà el gran crit... GOOOOL!! Son Moix esclatà a les 22.43 hores del 29 de maig de 2005. Pereyra feia l'empat i la permanència. El col·legiat Pérez Burrull xiulà el final i ningú no es mogué.
Tant els 22.800 vermellencs com els 300 bètics esperaren la sortida dels seus jugadors. Tots contents. Ara la festa continuaria als carrers.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.