Salvat!

Estadi de Son Moix. Paisatge vermell intens. Nervis a flor de pell. Falten dos minuts perquè es compleixi el temps reglamentari. Només un fil prim uneix el Mallorca amb la categoria en què ha militat les darreres vuit temporades. La graderia és més vermella que mai, un gran cor vermell que batega a l'uníson i esperançat, però que mira de reüll les tàctiques dilatòries del Vila-real i del Llevant en El Madrigal. A la gespa un al·lot nascut a Sóller, Tuni, controla la pilota amb la seva cama esquerra-guant de seda, l'acarona per segona vegada, com dient «aquesta és la bona», i connecta un xut en forma de globus damunt l'àrea del Betis. Pereyra pren el vol a la recerca de la pilota, a la conquesta de la glòria, mou el tronc i el cap cap enrere i copeja l'esfèrica amb el front per imprimir-li tanta força i col·locació que ningú, ni el porter mallorquí Prats, no pot fer res per evitar que entri a la porteria. A la banqueta mallorquinista esclata l'alegria i envaeix com un sol home el terreny de joc. A la graderia 23.000 mil gargamelles criden envermellides la paraula màgica, el clam de la glòria: goooool!

Els miracles existeixen. El Mallorca jugarà una altra temporada a Primera Divisió gràcies a una recta final de campanya -els set darrers partits- impressionant, més pròpia d'un campió de Lliga que d'un conjunt ofegat per l'angoixa d'haver estat la major part de la temporada ocupant llocs de descens.

El partit no tingué gaire història. Una primera meitat igualada, amb molta especulació i tan sols amb dues ocasions destacades -en el minut 3 amb un servei de falta de Campano i en el 33, amb un xut molt desviat d'Okubo- donà pas a un segon període en què l'emoció, la incertesa i el càlciul de totes les combinacions possibles de resultats substituí el joc de pilota. Semblaven despertar més interès les notícies provinents d'altres estadis, que el dubtós espectacle ofert pels deixebles de Cúper i pels de Serra Ferrer.

Però, com que, a part de la resta, ahir a Son Moix també hi havia un partit d'aquest esport anomenat futbol, i encara que en la primera part no donà per a gaires cròniques, la segona meitat resultà més moguda. En el minut 52, Assunçao executà una falta i donà avantatge al Betis en el marcador. I allò que era pitjor: posava en perill la permanència del Mallorca. Els vermellencs semblaven tenallats per la responsabilitat, astorats de vertigen davant la transcendència del matx, però a poc a poc s'anaren refent, recuperant l'autoestima que han exhibit darrerament. En el minut 62, Arango cedia la pilota a Farinós i aquest, que venia de posicions més endarrerides, engaltava un xut duríssim que s'estavellava a la porteria de Prats. No fou gol, però serví per demostrar que l'empat no era una quimera.

En el minut 88 arribà, a la fi, el gol de l'empat que confirmava definitivament que el Mallorca serà la temporada pròxima a la Primera Divisió per novè any consecutiu.

Amb la seva diana, Pereyra, un futbolista gris i irregular, inscrivia amb lletres d'or el seu nom en la història del club mallorquí. Pereyra afirmava el Mallorca a la Primera Divisió. L'estadi vibrava d'alegria en el preludi de la festa que tot just començava. El miracle s'havia fet realitat.