Elena Gómez: «No seré a Pequín»

-Elena, com us trobau? Molta gent us creia retirada...
-Ni prop fer-s'hi! El que passa és que després d'Atenes 2004 vaig decidir prendre'm un llarg període de descans. Ho necessitava després de dur més de cinc anys fora de casa i lluny de la meva família i amics. Deixar el CAR no significà la meva retirada, només un canvi en la forma d'entendre la meva «feina».

-Tan dur és el Centre d'Alt Rendiment?
-Dur no, però sí molt sacrificat. Pensa que vaig partir amb tretze anys i he estat allà fins als devuit, tota la meva joventut. Però tornaria a fer el mateix perquè aquella passa era imprescindible per aconseguir el que volia a la gimnàstica artística.

-Com és ara una jornada setmanal d'entrenaments per a Elena Gómez?
-Vaig al gimnàs de dilluns a dissabte, sovint amb jornades de matí i horabaixa. Prest començaré a preparar el Mundial i les sessions s'intensificaran i es faran més especialitzades, de cara al meu exercici de terra.

-Com es prengué Jesús Carballo la vostra decisió de deixar Madrid?
-No només ho va entendre, sinó que em va donar tot el seu suport. A més de seleccionador és un amic i sap que a la meva edat ja em sé cuidar i que mentalment necessitava tornar a Manacor. Aquí continuu entrenant amb Joana Maria Rigo, la meva primera entrenadora quan era nina, i dispòs de tot el material i instal·lacions que necessit. Estic molt bé aquí, a prop de casa meva.

-Sempre us ha agradat més la terra que la barra d'equilibris...
-És veritat, però ha estat per una raó de condicions físiques. Mai no he botat gaire i això limitava les meves notes.

-La pròxima cita, el Mundial d'Austràlia per desembre.
-Així és, i per això m'entrén, per arribar a Melbourne en les millors condicions. En tenc moltes ganes perquè fa gairebé un any que no competesc.

-Us veis amb una altra medalla d'or?
-Si hi vaig és perquè crec que tenc possibilitats de fer un bon resultat. Som molt competitiva i si no fos així no hi aniria.

-I després?
-Uff!!! No ho sé. Ja tindré vint anys, que comença a ser una edat considerable per a una gimnasta d'alt nivell. Tot depèn dels resultats i sobretot de com em trobi mentalment. De cada pic not que em costa més fer els exercicis; el que abans era fàcil ara requereix més entrenament.

-Veig que l'aspecte psicològic és fonamental en aquest esport...
-Vols que et digui una cosa? El que és important són les ganes i a Espanya, si fas un esport minoritari, en necessites moltes, massa... Les ajudes econòmiques són escasses i les federacions nacionals fan poc, o res. Si no hagués estat per la meva família, l'Ajuntament de Manacor o el Govern balear, ja faria temps que ho hauria deixat.

-Els jocs olímpics us deixaren «tocada»...
-No puc amagar que fou una decepció no classificar-me per a la final. No era inferior a cap de les rivals i, malgrat no fer un bon exercici de classificació, crec que els jutges foren massa rigoroses.

-Què passa a la gimnàstica, que sempre us queixau dels jutges?
-És que és una vergonya, des de sempre, i el pitjor és que no té pinta de canviar. La Federació Internacional ho permet, hi ha favoritismes i «amics», i si la teva federació protesta, t'ho tenen en compte per a la següent cita. Si no ets americana o dels països de l'Est, ja parteixes amb unes dècimes menys per decret. Et contaré una anècdota: en una competicó internacional d'alt nivell retardaren la meva nota fins que la següent participant, una nord-americana, acabà el seu exercici per puntuar-me a mi, és a dir, que la meva puntuació depenia de la seva. Un escàndol.

-Sempre us quedarà Pequín.
-Serà per a una altra, perquè jo no hi seré. Després del Mundial d'Austràlia possiblement prepari el Campionat d'Europa a Debrecen (Hongria) a l'estiu del 2006. Potser serà la meva darrera competició.

-Seria bonic i romàntic retirar-se a Debrecen, un lloc molt especial per vós...
-És clar, allà vaig aconseguir la medalla d'or en terra en el Campionat del Món del 2002, l'únic or de la gimnàstica artística espanyola en tota la història. Ha estat el meu millor moment com a professional i mai no podré oblidar aquell exercici, aquell pavelló, aquells moments...