El porter argentí va aterrar al vestidor vermellenc l'any 1998 i fins la campanya passada es va haver de resignar a viure a l'ombra de metes internacionals de la talla de Carlos Lechuga Roa i Germán Burgos, ara a les files de l'Albacete i de l'Atlètic de Madrid, respectivament.
Leo Franco és un home silenciós, poc acostumat a fer renou fora del camp, però que es deixa notar damunt la gespa. Mai no ha negat que el seu vertader somni, «com a bon argentí que som -digué-, és formar part de la selecció del meu país, però sé que és molt dificil perquè és una de les millors seleccions del món», encara que sempre ha lluitat per aconseguir-ho.
El porter mallorquinista féu aquestes declaracions a principis de la temporada passada, quan va explotar entre els tres pals i va fer evident el seu potencial. Fins llavors encara mai no havia estat convocat, però la gran campanya que va fer a les ordres de Gregorio Manzano va provocar que Marcelo Bielsa recorregués a la lògica i el convocàs per vestir la camiseta blanc-i-celeste, tot i que no li donàs l'oportunitat per debutar.
No obstant això, just per estar entre els escollits ja era un somni complert per Leo Franco, que es mostrà satisfet sempre en aquest sentit, però no deixà de reconèixer que «encara som jove i he de millorar molt».
Leo Franco s'ha posat el llistó molt alt i a poc a poc, però sense pausa, s'ha anat fent un nom en el futbol espanyol, fins al punt que l'estiu passat varen ser molts els rumors que el situaven a les files d'equips tan històrics com el FC Barcelona.
El meta argentí sempre ha fet gala de l'esperit d'autocrítica que nasqué en els antics grecs i s'ha demanat més partit a partit. L'any passat, amb un any ja d'experiència com a primer porter del Reial Mallorca, va tenir un dels pitjors inicis que un guardameta podria destijar, ja que es convertí en el porter més golejat de la Primera Divisió des de les primeres jornades.
La línia defensiva mallorquinista, amb els llavors debutants a la màxima categoria Poli i David Cortés als laterals esquerre i dret, no funcionava i l'equip encaixà nou gols ja a les primeres jornades amb una facilitat insultant. Leo Franco es desesperava cada vegada que havia de recollir la pilota de dins la porteria, mentre que Gregorio Manzano no deixava de reiterar que la situació se solucionaria.
La situació es va arribar a fer insostenible per al meta vermellenc, qui tot i això mai no va criticar davant els mitjans de comunicació els seus companys, i el tècnic de Jaén va haver de fer gala de la seva condició de psicòleg per calmar-lo i tornar-li la confiança.
El temps va donar finalment la raó a Gregorio Manzano, qui va aconseguir posar punt i final a les badades defensives d'un Reial Mallorca que va entrar en la història de la Copa del Rei en aixecar el preuat trofeu que durant dos anys tant se'ls havia resistit.
El guió es va repetir, més o menys, a l'inici de la present temporada. Amb el portuguès Jaime Pacheco com a màxim responsable de l'equip, el Reial Mallorca no encertava ni a marcar gols en la porteria rival, ni a protegir la seva. Nou gols en cinc partits va ser el balanç amb què Leo Franco va acomidar el tècnic lusità, tot i que el pitjor encara estava per arribar en encaixar una dolorosa «maneta» (0-5) contra el València a Son Moix ja amb Luis Aragonés a la banqueta.
I és que tot i les possibles errades comeses per la línia defensiva del Mallorca, Leo Franco no estava gens fi a l'inici de temporada. El porter vermellenc pecava de desconcentració, sortia malament i regalava segones oportunitats als seus rivals. L'argentí no era el mateix que havia finalitzat la campanya anterior i el públic no dubtà a recriminar-li-ho.
No obstant això, i amb una lesió, com tots els campions Leo Franco no es va rendir i a poc a poc va tornar a ser el d'abans, evitant majors golejades al seu equip i provocant la desesperació d'uns rivals que, tot i gaudir d'un major nombre d'oportunitats que els mallorquinistes, veien com el meta argentí decantava la balança a favor del Reial Mallorca.
Leo Franco tornava a convertir-se en una figura clau de l'equip i, tot i que els principals mèrits van dirigits cap als golejadors Samuel Etoo, Petete Correa i Alejandro Campano, el cert és que sense el seu oportunisme el Mallorca no tendria avui l'ocasió d'inscriure un nou rècord al currículum de Luis Aragonés.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.