El Mallorca capola la supèrbia del Madrid (4-0)

Sense sorpreses. D'inici, no hi hagué canvis respecte del previst. Gregorio Manzano alineà els millors, considerant la llarga llista de baixes de l'equip, ja sigui per lesions -Miquel Àngel Nadal, Olaizola, Campano i «Turu» Flores- o sanció federativa -Poli-. En el Reial Madrid tampoc no hi hagué novetats i l'onze inicial fou el previst, amb només tres titulars indiscutibles sobre l'herba -Helguera, Zidane i Raúl-. El partit, malgrat que el conjunt blanc era ple de suplents, presentava multitud d'al·licients, ja que el Reial Mallorca, en noranta minuts, tenia l'oportunitat de classificar-se per a les semifinals de la Copa del Rei. A més, el resultat del partit d'anada (1-1), feia pensar que els de Manzano tenien clares opcions de superar l'eliminatòria.

Quin inici! Excepcional! El millor dels possibles! El Reial Mallorca sortí concentrat, ben col·locat i amb màxima intensitat, mentre que els suplents del Madrid no encertaven a trobar la millor ubicació sobre el terreny de joc. Just s'havien disputat set minuts quan Fernando Niño, de cap, inaugurà el marcador. Felipe Miñambres rebutjà l'esfèric, però l'àrbitre assistent encertà a indicar a Téllez Sánchez que la pilota havia traspassat la línia de gol.

El Madrid, com no podia ser d'altra manera, reaccionà. Passà a controlar tímidament el joc i les aproximacions a l'àrea de Leo Franco començaren a sovintejar. A falta d'un minut perquè es complís la primera mitja hora de joc, Etoo superà César, però quan el gol semblava segur la pilota tocà la punta del davanter i es perdé per la línia de fons. I a la següent jugada, Ibagaza, l'imaginatiu cervell del Mallorca, serví una pilota interior a Etoo, que superà César amb un fort xut. El Mallorca confirmava així el camí cap a la classificació iniciat dijous passat a Madrid. Faltaven només 60 minuts i guanyava dos a zero. Ningú no es podia imaginar res igual.

El Reial Madrid desaparegué per complet, es va convertir en l'equip més vulgar que ha trepijat la gespa de Son Moix en molt de temps. El Reial Mallorca, en canvi, ho brodava. Àlvaro Novo i Albert Riera humiliaven reiteradament Felipe Miñambres i Raúl Bravo; Etoo i Pandiani es movien pel centre de la defensa rival amb Pavon i Helguera com a principals espectadors; i al centre del camp ni Celades ni Cambiasso encertaven a ordenar el joc blanc davant Harold Lozano.

Ariel Ibagaza feia ostentació de la seva privilegiada visió de joc i, fins i tot, es permetia el luxe de rematar a porteria amb el cap. Però restava un món per jugar. Riera ficà una meravellosa pilota a interior a Miquel Soler que, al primer toc, l'envià al centre, on aparegué Etoo per fer el tercer. Uff! Tres a zero, a deu minuts del descans. Inimaginable! El Mallorca continuà dominant, superant un trist i paupèrim Madrid. Del Bosque, per moments, ni s'atrevia a mirar el que succeïa sobre l'herba, suspirava pel descans.

El tècnic blanc donà entrada a Solari en lloc de Zidane a la segona meitat, però res no canvià. Riera, just reiniciar-se el joc, envià la pilota al travesser. I en el minut 48, una ràpida combinació entre Ibagaza i Etoo, que retornà la pilota a l'argentí, acabà amb una passada al centre que Pandiani convertí en el quart gol mallorquinista.

El partit estava llest, l'eliminatòria del tot sentenciada i la festa a Son Moix era ja completa. El públic vivia amb intensitat la històrica golejada mallorquinista i Florentino Pérez, com Del Bosque, patia amb la patètica imatge dels seus futbolistes. El Madrid suspirava pel final d'un partit que es perllongava in eternum. El patiment blanc es convertia en un autèntic suplici. El Reial Mallorca, ara al contracop, continuava creant perill, cercant un nou gol.